Avui dia, el mot botifler s’hauria d’aplicar a aquells catalans que empesos pel seu autoodi s’entreguen en cos i ànima a la potència central castellana, com si es volguessin fer perdonar ser “diferents” en la parla, la cultura i altres qualitats i defectes. Els nostres botiflers són gent que, pel seu nivell intel·lectual, social, econòmic i d’imatge als mitjans informatius, col·laboren que a Espanya es tingui una imatge distorsionada de la nostra societat i del comportament dels catalans. Deixem expressament a banda els polítics i els capitostos dels negocis, que es mereixerien un capítol a part. Als nostres botiflers, amb tot l’afecte, els demanem paciència que els independentistes la tenim des de fa 300 anys. Gent com Javier Algarra, Núria Amat, Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Josep Borrell, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Loquillo, Paco Marhuenda, Valentí Puig, Salvador Sostres i Alejo Vidal Quadras, són alguns d’ells i no tots és clar.
No es tracta de fer una llista negra d’aquells personatges que s’han distingit en esmerçar-se en donar sempre la raó al centralisme prepotent dels governs, de dretes i d’esquerres, tant li fa. Sotmetre’s als dictats de qui és més fort, de voler fer-se perdonar la catalanitat “provinciana” davant l’espanyolitat “universal” és una forma de sotmetiment inacceptable, contra la qual molts catalans ens rebel·lem. La fòbia anticatalana recollint firmes per tot Espanya en contra de l’Estatut en fou un exemple, en la que uns quants catalans hi van col·laborar entusiàsticament. Als nostres botiflers, com els podrem convèncer?
