Aquests dies he aprofitat per parlar amb molts amics, de tota mena. Tenia ganes d’escoltar-los i saber com estan veient i digerint tota l’onada d’esdeveniments. Moltes reaccions esperades, ja conegudes, de suport total o rebuig frontal a la reivindicació de l’independentisme. Però també casos amb grisos i matisos. I, entre aquests últims, un concepte anava sobrevolant la conversa en la majoria de casos: l’empatia.
El conflicte que tenim és, també, d’empatia. I qui diu situar-se entremig de les dues fronteres posa la paraula sobre la taula per denunciar que ells també hi són i que troben a faltar que se’ls entengui i que se’ls respectin els dubtes, els neguits, l’equidistància o el no-posicionament. Hi ha gent patint en tots els graons del país, desenganyem-nos, siguin més o menys actius a l’hora de batallar les seves idees. I aquest patiment probablement no està sent correctament detectat des de les posicions antagòniques.
M’ho explicaven i els entenia, potser amb retard. Podia imaginar-me sense dificultats el punt on són, la manca de respostes, el no combregar amb massa res i la necessitat de viure la vida amb una certa tranquil·litat, que també hi és. Pensava en l’empatia que estic segur que no he cuidat massa en ser contundent i bel·ligerant debatent arguments o a l’hora de sortir al carrer per trencar-los la mateixa normalitat que l’Estat m’ha trencat a mi. Hi pensava i em sentia cridat a revisar algunes de les meves actituds.
No veig on ha d’acabar una empatia i començar l’altra, quan a alguns els poden perseguir i empresonar i a uns altres, no
Però, alhora, mentre em relataven les seves sensacions, em venien al cap totes les empaties del món. La que jo no he cuidat massa vers ells, però també la d’ells vers els represaliats per una persecució demencial contra unes idees polítiques concretes. Pensava en els anys de presó per posar urnes, per permetre un debat al Parlament, per muntar una manifestació contra una acció judicial. Pensava en les acusacions de terrorisme per organitzar manifestacions pacífiques, en el tancament de webs que criden a la mobilització no-violenta, en la repressió policial sense miraments, en els exiliats (polítics i no polítics), en la vulneració de drets fonamentals durant detencions i empresonaments preventius (il·legalitats denunciades diàriament per juristes). Pensava en les declaracions de Lesmes del passat dia 30 d’octubre, acabant d’enterrar la independència judicial. I en desenes i desenes de vides trencades aquests mesos, aniquilades per ser dissidents.
Em venia tot al cap. Tot el que no cap en un article. I fent-ho anava posant empaties sobre la balança i m’adonava del terrible xoc existent. I també de la més que presumible desigualtat entre la força ètica i moral d’una empatia, legítima, i d’una altra, legítima. I la situació em generava dubtes, perquè no sé fins a quin punt aquest embat de legitimitats és real quan en una d’aquestes empaties hi intervenen drets humans i polítics bàsics. No ho tinc gens clar, m’és impossible treure’n l’aigua clara.
Ni m’atreveixo a calibrar empaties, ni aconsegueixo ser capaç de veure on ha d’acabar una empatia i començar l’altra, quan a alguns els poden perseguir (amb acusacions falses i sense proves, si cal) i els poden empresonar per posar en pràctica els seus posicionaments polítics (victoriosos en unes eleccions), i a uns altres, no. Quan a uns se’ls pot esguerrar la vida impunement, i a uns altres, no.
Qui és capaç de graduar empaties correctament? Com es gestiona aquest esclat de sentiments? Tenim dret a considerar unes empaties més fonamentades que altres? No ho sé, possiblement no. No tinc respostes. Només sé que a Catalunya hi ha gent amb unes idees determinades que sap que aquesta nit dormirà a casa seva, i hi ha gent amb unes altres idees determinades que no sap si aquesta nit dormirà en una cel·la, després de ser agafada pels cabells, arrossegada, i tancada en un furgó per, simplement, haver participat en una manifestació en un país de la UE i en ple segle 21.
