La música ha acompanyat l’ésser humà des de l’inici dels seus dies. Així com aquesta ha evolucionat, també ho han fet les seves formes de reproducció, i una d’elles està tornant després d’un temps en l’oblit: el disc de vinil.
Aquesta tecnologia analògica va tenir el seu apogeu als anys setanta i va passar a ser indispensable per a un gran nombre de persones. Anys més tard, amb l’arribada del CD, va anar perdent protagonisme i va quedar reservada per a aquells melòmans que sabien apreciar-la.
Amb els anys, molta gent s’ha adonat que un CD, o fins i tot el mòbil, ens permeten escoltar la mateixa música que un tocadiscs, però no experimentar la mateixa sensació. El característic so d’entre pistes és l’espurna que aviva la concentració després de segons de distracció al ritme de la música. Les antigues i comunament desgastades portades dels vinils són el reflex de records que es van forjar en la memòria sota el so d’una cançó, i el disseny del disc i la seva funda són la prova de l’esforç realitzat per a la seva producció.
És habitual sentir que requereix més feina reproduir una cançó en un tocadiscs, però si veritablement vols gaudir-la, hauràs de deixar enrere les insípides caràtules dels CD i les pantalles, per tal de poder establir un vincle entre la melodia i tu.
