Feia molt temps que no plovia. Per fi, diumenge al matí van caure quatre gotes. Com deia el poeta, “en aquest país no sap ploure”. Jo hi afegiria: més
aviat no se’n recorda de ploure.

Surt-t’ho al carrer, les quatre gotes ja s’han assecat i els carrers segueixen tan bruts o més que abans. Entre els que embruten i els que no netegen no n’hi ha per menys. Fa temps que no plou fort i les parets, cantonades, fanals i altre mobiliari urbà estan ennegrides per les pixades dels cada vegada més nombrosos gossos que poblen el nostre poble. El debat és obert: cagades i pixades sí, cagades i pixades no. Que si les cagades s’han de recollir (només faltaria), però i les pixades com es recullen? Tampoc es permet que et defensis. Per tant, has de permetre que se’t pixin a sobre (de la porta de casa teva, és clar). Ah! I no cridis l’atenció a ningú perquè et diuen de tot. Els més educats et diuen allò de “com es veu que vostè no estima els animals”, al que jo sempre responc: “jo estimo tant els animals que per això no en tinc cap tancat dins d’un pis: m’agrada veure’ls en llibertat”. Normalment ja no em responen, però se’m queden mirant com volent dir… “Aquest no està bé del cap”. I marxen.

De vegades penso, tindran raó? Hauria de tenir un animal a casa per demostrar que estimo els animals? O és que es tracta d’una moda i a la vegada un negoci comercial? A Mollet hi ha més botigues d’atenció i tota mena d’estris per a animals que farmàcies. I ja no diguem que llibreries! Per tant, la resposta és evident. També és evident que la compra o tinença d’un gos es fa més per mimetisme que no pas per una necessitat o estimació. I, si no, com és que les gosseres municipals o comarcals (que paguem entre tots) estan cada cop més plenes d’animals abandonats?

Vaig a llençar les escombraries als contenidors. Cada cosa al seu lloc, com correspon. Me’ls trobo rodejats de caixes de cartó. Es veu que és molt difícil plegar una caixa perquè passi pel forat. Mentrestant, passa una parella i dipositen l’única bossa que portaven al contenidor groc. En caure dins se sent soroll de vidres. És clar, el contenidor groc és el que té el forat més gros i no cal aixecar cap tapadora. Aixeco la tapadora del contenidor marró (l’orgànic) i me’l trobo ple d’envasos de plàstic. En fi, una cosa és no voler reciclar i llençar-ho tot al general i l’altre fer-ho malament amb no sé quina finalitat.

De camí cap al forn i canviant de tema, l’Ajuntament de Mollet ha guanyat una mena de premi que es diu “Fulla verda”, no sé amb quins mèrits perquè les fulles verdes a la tardor es tornen grogues o marrons, cauen, cal recollir-les i això es veu que el pressupost municipal no ho pot suportar. Solució municipal? Anar suprimint arbres dels carrers i sobretot tapar immediatament el forat per no deixar rastre. Ja veurem qui és el valent que surt al carrer un migdia d’estiu.

Arribo al forn, la dependenta no fa cap esforç per entendre’m i haig de passar al castellà si vull comprar. Com que és diumenge, comprarem postres. Encara m’ho puc permetre després de l’espectacular augment de la pensió (un 0,25%), però com seguim així no podrem comprar ni el pa.

Sortint del forn, la dona em diu que cada cop vaig més geperut. És clar, jo li responc, perquè he d’anar mirant a terra per no trepitjar merda. 

Em sembla que totes aquestes actituds del personal no s’arreglen ni amb la independència, però com a mínim s’intentarà.