No tots els bancs són dolents. El pensador de paisatges, Michael Jakob, relata a El banc al jardí que els objectes insignificants són molt interessants. Un vell seient resulta una talaia escòpica meravellosa que convida a practicar tots els sentits (diuen que en tenim 15), com més millor, per percebre amb detall tota la profunditat.

A l’altre extrem, membres del clan dels més pobres, despullats del vestuari habitual, s’enreden en converses il·limitades, confidències que fan olor de pèrdua i balada agra. Parlen d’un món cruel, d’equilibris tan fràgils com despietats. Des d’un racó del parc, sota cimals de plàtans, teixeix la meva filla, com a fil sobre llenç, les veus de la Sònia, l’Ester, la Carme, el Jordi, l’Antonio, el Luis… en un acte que permet obrir les retines per convertir-les en un observatori trist de fracassos, com fars en trànsit.

“Trobo a faltar la companyia. Quants ulls ens miren però no ens veuen. Jo tenia una casa i mirava per la finestra. La buidor ofega tot el que una vegada va ser. Alguns no saben què és el fred. M’he tornat freda, ja no sé plorar. Se’m van morir les plantes. La solitud és molt perillosa, només fulles seques, espines de flor marcida sense flor. Es va morir la meva mare i tot es va trencar. Agafa’m de la mà per no caure. La solitud és silenci, silenci, el teu cap i tu. T’ho prenen tot. Ets al caixer i t’assalten, quina ironia. Et tenen por. Dorms aquí perquè no tens altre lloc. El carrer és la millor universitat per al mal. Hi ha dos camins, el dolent i el molt dolent. Les drogues són el pitjor enemic. Teníem moltes baralles amb els nazis, el món punk és diferent. Tants moments difícils sense veure la sortida. M’encantaria anar a l’òpera. Necessito sortir d’aquest pou. Dormo amb un pal de motxo per protegir-me. La meva família no m’ha ajudat. També et poden violar. Ho he perdut tot, ja no tinc res. Pateixo trastorns perquè aguanto molt. El meu desig és que ens mirin com a persones perquè som persones. A mi em van pegar puntades de peu. Una dona al carrer és quelcom molt dur. La companyia que et donen els animals és molt important”.

Afectats per l’arquitectura hostil, tendència de disseny urbà que impedeix que es pugui dormir en determinats espais, el paisatge trasllueix, potser, el pensament d’una societat desprogramada, on la pobra pobresa molesta.