Per als que no la sàpiguen o no la recorden, aquesta expressió catalana vol dir que t’estan prenent el pèl, t’estan enredant o et volen fer creure una cosa per una altra.
La primera gran sentència de les moltes que s’esperen d’ara endavant ha estat la de l’anomenat cas Noos: ha estat com es preveia per desgràcia dels que potser esperaven que es faria justícia. La cosa ja no anava pel bon camí quan a la vista del judici ja es va dir allò de “lo de Hacienda somos todos solo era un eslógan publicitario”.
Ara, per acabar de reblar el clau, el Gobierno del Reino i les forces conservadores que li donen suport no paren de fer declaracions amb el lema “la justícia es igual para todos”. Oh, i tant!
Una de les coses que més detesto és que em prenguin el pèl, i ja fa massa temps que ens el prenen. La justícia és igual per a tothom, si sobre el paper, als codis i a les lleis escrites no hi cap referència que algú pugui no ser jutjat, però no és això companys: fins el més tonto del poble sap que el que no és igual és l’aplicació i les interpretacions que fan jutges i fiscals de les lleis.
Les arbitrarietats de la justícia espanyola comencen amb la famosa frase “la fiscalia ve (o no ve) indicios de delito” segons convingui o segons qui o contra qui es presenta una querella, i si algun fiscal actua amb independència i coherència és destituït per tal que una querella prosperi o no, segons convé als interessos del Gobierno del Reino.
La fiscalia està per constatar si hi ha proves fefaents d’un delicte, no ver veure, o no veure, o vull veure o no vull veure, segons li sembla subjectivament o segons qui envia les proves o contra qui són les proves.
Si els indicis o proves són contra persones o institucions catalanistes, sempre hi veuen “indicios de delito” i si no és així es canvien els fiscals i se’n posen altres que siguin més “adictos al regimen”, o a l’inrevés com el cas del president de Múrcia, on els fiscals han sigut obligats a no “ver indicios de delito”. A mi em sembla que hi ha prou “indicios” per no creure en la independència de la justícia espanyola.
La presa de pèl continua a les vistes dels judicis o personatges amb suficients proves per corrupció i apropiació de diners públics (o sigui de tots), declaren tranquils i amb aire desafiant que no creuen haver fet res fora del normal, o les anomenades “mujeres florero”, que no saben o ignoren totalment els “tejemanejes” dels seus marits. Oi que us costa de creure?, doncs a mi també.
Si la primera gran sentència ha sigut decebedora, espereu totes les que vindran, doncs aniran pel mateix camí. Sembla mentida com un periodista tan experimentat com el senyor Juliana –director adjunt de La Vanguardia- digui que Espanya ha avançat molt, ja que vint anys arrere no s’hagués pogut jutjar una infanta. No Sr. Juliana, en primer lloc fa vint anys no hi havia tanta gent ficant la mà a la caixa de forma tan generalitzada i descarada i, en segon lloc, si se’ls jutja i se’ls absolt, a part del xou mediàtic, de poc haurà servit.
Mentrestant el Gobierno del Reino va fent la seva, gairebé sense oposició i cada dia moren a les Espanyes 90 persones esperant rebre els ajuts de la llei de dependència.
