La dictadura argentina va prohibir la lectura d’El Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupéry per fomentar, massa, la imaginació i l’amistat. Les paraules surten del cap a la gola, s’aixequen de terra i es dirigeixen a un punt de risc que és un nucli de dolor. Maleïdes veritats aquestes històries apallissades d’esclavitud laboral, d’impotència de polítiques d’habitatge digne, de la manca de respecte dels corruptes, de la penalització de la protesta, de l’emigració massiva de talents, de manades sense lleis justes, per l’hostilitat del catolicisme medieval, la negació banal del clima.

No hi ha fronteres per a l’epidèmia, circula lliurement com la violència racial, la de gènere, la dels plecs de l’economia. Hi ha manera d’aconseguir un alleujament per a la memòria? Estranys silencis sense escoltes i poques respostes per sepultar, amb moltes capes, la història de tiranies i l’estela de morts i exilis. Alguna cosa diran les expulsades, les explotades, deprimides, dividides, les derrotades, abaratides, anestesiades i ignorades. Les envaïdes, les illetrades, les impedides. Les infectades, les influïdes, les rebutjades, les petejades i descosides. Alguna cosa hauran de dir les desesperades i desnodrides, les prostituïdes, afectades, apagades, avorrides… Com deia el gran Pedro Guerra.

No hi ha fronteres per a l’epidèmia, circula lliurement com la violència racial, la de gènere, la dels plecs de l’economia

Les relacions que hem mantingut secularment amb els dibuixos, com aquella cèlebre illa Utopia, obra de Holbein, s’han conreat amb intencions diferents, amb abundants pistes d’esquemes morals perquè la nostra generació del coneixement no suspengui els exàmens del quotidià. A La mà esquerra de la foscor, Úrsula K. Le Guin fabula sobre una confederació de mons que tracten de fer la naturalesa humana més habitable.

Encaminats a il·lustrar etapes de superació, crec que visitar llocs on sobreviuen biografies trencades servirà de guia per arribar als universos més castigats, una carta geogràfica de cors detinguts, eixam de versos on, afortunadament, la poesia cuida el seu voltant. Topografia de tristeses que portem a sobre com cicatrius; fragilitat que altera les ferides cosides en carn viva, anatomies escorxades, atles traçats per emocions, tocates i fugues, i ràbia.

Diu Deleuze que a l’estupidesa se la discuteix amb el pensament. Tant de bo fos possible que els adeptes al botellón facin moltíssim soroll i no deixin dormir els responsables de tot això, encara que molt em temo que no arribaran a fer-ho.