«No hi ha opció més revolucionària que la cultura»
Montserrat Roig
Allà on la vida us hagi dut, d’allà on hàgiu viscut, sempre us quedarà un record, o una part dels records, entre el batec del present i l’albirament del futur, que ben segur us aclarirà si allò era un erm o un jardí. Si ho és encara. Si ho continuarà sent. Un erm buit, aïllant, individualitzat i escindit o un jardí comunitari amb tots els detalls compartits –totes les trobades i alguna topada. Perquè com diria la Roser Vernet des del Priorat, reivindicant el seu Lo mig del món, la gent és el lloc. El lloc és la gent. I les trames, els codis i les xarxes que es generen i que ens acomboien –i això és radicalment cultura. Cultura d’arrel. És, també i sobretot, qualitat de vida. I quantitat de vida. Per sort col·lectiva, tot i que afeblides i amenaçades darrerament, aquestes trames culturals existeixen molt més del que ens pensem, fora de mercats digitals, algoritmes captivadors i pantalles que ens prenen l’atenció. D’altra banda, és allà on realment passen les coses, si més no, ves quines coses, les nostres vides quotidianes en comú. I és allà on realment les podem transformar. Tanmateix, sense negar el debat irresolt de com una digitalització massa irreversible es podria –o no– posar al servei d’aquestes trames. Ara hi treballen obertament en contra, no és sobrer recordar-ho.
Aquesta altra cultura cooperativa –autoorganitzada, autoconstituïda, autogestionada i, en el darrer cicle, revifada– és la que genera comunitat i ens acompanya molt més del que creiem, fora de les lògiques de mercat que ens imposen sibil·linament o descarada. Fins i tot diria que és aquesta altra cultura popular –que ha sobreviscut tots els temps– la que ens salva i encara ens empara. Reforcen vincles, tramen imaginaris compartits, generen també conflicte i, en conseqüència, resolucions democràtiques. A quina cultura veïnal de base remet, si no, El 47, per exemple? Quins altres codis no legals evidenciava On la ciutat canvia el seu nom de Paco Candel? On ens duu el teatre de La Calòrica a cada funció? Cultura perifèrica, en diuen alguns pocs, mentre és central per a molts, si el que anhelem és un altre futur des d’un altre present. Però és que de la memòria viva d’allà on hem viscut i vivim en queda fonamentalment això. De la Vila de Gràcia on vaig néixer i créixer a un li queda precisament aquella diversitat i multiplicitat d’espais populars que, davant d’una cultura sempre maltractada, van acabar esdevenint espais públics no estatals, fonts a raig de cultures i aprenentatges emancipadors. A un l’ha configurat més allò que deu mil discursos oficials. I què era allò? Doncs un acte d’art democràtic ininterromput, una plaça oberta, una àgora comuna, una escola permanent on arrecerar-nos, reconèixer-nos, afirmar-nos, projectar-nos i resistir construint, que sempre serà la més útil i fèrtil de les resistències. Dit precisament avui, quan la guerra cultural que els nous senyors feudals digitals ens planifiquen anticipa alhora totes les resistències culturals que caldrà bastir. Avui millor que demà.
Cultura perifèrica, en diuen alguns pocs, mentre és central per a molts, si el que anhelem és un altre futur des d’un altre present
La qüestió no és pas menor en la desmesura dels nostres dies. Al capdavall, on ens passen les coses de debò? Ni a la tele, ni al plasma ni a la tablet. Les coses passen allà on podem experimentar-les, canviar-les i fer-les diferents. És a dir, a la plaça, al barri, a l’escola i a l’escala. I alhora sabem que la distància entre el lloc on es decideix com viurem i el lloc on vivim s’ha fet llunyanament sideral. Val la pena reflexionar-hi entre tots, sota l’onada dràstica que ens assetja, en allò que Bernard Stiegler va batejar com la proletarització de l’oci. És a dir: l’explotació del temps de lleure, gaudi i descans com una font preferent de guanys i un espai mercantilitzat del tot, en una dissort de confinament tecnològic voluntari. És a dir, que ens esllomem a la feina i, quan acabem la jornada, el salari s’esfuma, diguem-ho així, a través de la pantalla del mòbil. Per poder fer-ho, també han hagut de furtar-nos prèviament el sentit comú, la memòria i l’atenció i sotmetre’ns a uns ritmes frenètics, a consums compulsius i a una sobreestimulació per interrupcions ininterrompudes. Som com ratolins exhausts de Skinner, en la roda esgotadora que no para, esperant la darrera novetat –la novetat infinita que duu al no-res. 24/7/365. En la societat de l’autorendiment, de l’scroll evitern, de l’adoració del jo, del cadascú fent d’empresari de si mateix, les màquines escurabutxaques són la metàfora de tot plegat.
Per sort resistent, cultura i democràcia, durant els darrers anys distintes iniciatives, projectes i apostes han provat de desmercantilitzar la cultura, intentant que deixem de ser alguna cosa més que usuaris, espectadors i consumidors. Especialment de les propostes sorgides de la cultura cooperativa, comunitària i transformadora on la cultura ni és excusa ni és pretext: «És una relació social, un vincle, una forma d’expressió, un ofici, al servei de les persones que la protagonitzen, de les comunitats i barris que l’acullen, de la ciutat o poble que transformen». Fins als debats oberts tan incessantment per Nàtiva, impulsada fa anys per en Jordi Oliveras i on suren tots els esvorancs per on podem caure i tots els camins que encara podem recórrer. Finalment, és clar, perquè no hi ha cultura neutra i tot remet a models contraposats. X o Mastodon? Endesa o Som Energia? Teatre de barri o plataformes multinacionals de cadascú a casa seva? En cultura passa el mateix: catedrals on invariablement ens acabem pelant de fred o el caliu de les parròquies de barri? Amb una certesa: que la millor xarxa social –i potser l’única que pugui rebre aquest nom– és l’analògica, que de digital no en té res. Contra el que pensen alguns, la subsidiarietat democràtica no va mai de dalt cap a baix com a cessió, sinó de baix a dalt com a feina, lluita i conquesta. Perquè el que desmunta l’algoritme de l’obediència cultural que ens vol autòmats, resignats i submisos enmig dels erms és tot just això: el jardí dels vincles socials comunitaris que és, sobretot, cultura democràtica, popular i de base. Arran de barri, doncs, les arrels de la vida. De la vida democràtica no caldria ni dir-ho. Però sí: s’ha de dir.
