Foto: Línia Vallès

“Estem molt, molt, molt contents. Hem arribat més amunt del que podíem somiar per al procés d’aclimatació. Els deures estan fets. Evidentment demà toca descendir al camp base i aquesta és una muntanya perillosa”. Aquestes van ser les últimes paraules públiques de Sergi Mingote, nom que quedarà per sempre més unit al K2.

L’endemà, dissabte, es coneixia la mort de l’alpinista de Parets després de patir una greu caiguda mentre feia la citada baixada cap al camp base d’aquesta muntanya, a l’Himàlaia, des d’un dels camps avançats. En paral·lel, i amb poc temps de diferència, una expedició de 10 xerpes assolia el que Mingote perseguia: ser el primer a coronar el pic del K2 a l’hivern. Era l’únic vuit mil del planeta que encara no s’havia conquerit en l’estació més freda de l’any. La voluntat, el somni de Mingote, hauria estat aprofitar les cordes que aquests nepalesos havien deixat en el tram final de la muntanya per, quan fos possible, encarar l’ascensió final i escriure el seu nom en lletres daurades (un cop més) en la història de l’alpinisme català.

REFERENT INDISCUTIBLE
“Sergi Mingote està a l’altura d’Òscar Cadiach i de Ferran Latorre, sense cap mena de dubte. El seu ha estat un perfil més transversal, però està al mateix nivell que ells dos i és un referent indiscutible, no només a Catalunya, sinó internacionalment”, afirma a Línia Vallès Jordi Merino, president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Merino, que es considera “amic del Sergi, més enllà de la relació purament institucional”, ha participat en el rescat i la repatriació del seu cos. “He estat en contacte amb l’ambaixador espanyol i amb el seu company d’expedició, Carlos Garranzo”, apunta.

L’historial de fites del paretà és inacabable (l’Everest per la cara nord i sud, el K2, el Lhotse, el Broad Peak… i també la primera travessa al Pol Nord Magnètic en aquest segle), però Merino destaca sobretot “el seu llegat social: tot el que ha volgut aportar a la societat”. A més, remarca, “comunicava com ningú les expedicions que liderava o en les quals participava”. “El Sergi ha marxat, i és un actiu que hem perdut, però hem de mantenir viu el seu llegat i la seva memòria”, conclou Merino, que assegura que Mingote “mai tenia un no per a ningú”.

“NO HI HA DIFERÈNCIES”
Una part molt important del seu llegat és Onat Foundation. Aquesta jove entitat sense ànim de lucre, de la qual l’alpinista n’era el president, té com a raó de ser “fomentar i promoure la pràctica de l’esport”, sobretot entre les persones amb discapacitat.

Una de les frases que defineix millor l’esperit d’Onat és que “no hi ha diferències” entre esportistes, que tots “comparteixen il·lusions i un mateix objectiu”. Precisament per això, des de fa dos anys, i en col·laboració amb la Secretaria General de l’Esport, Onat lliura els Premis Inclusius de l’Esport Català a esportistes, clubs i entitats que fomentin i donin suport a l’esport inclusiu.

“HE PERDUT UN GRAN AMIC”
Aquesta implicació amb l’esport adaptat, però, no era només una declaració d’intencions per a Mingote. Era un fet. Entre altres projectes, la primavera de l’any 2019 va organitzar un trekking a l’Everest amb joves d’Apindep, una entitat de Santa Eulàlia de Ronçana, i també va embarcar-se en aventures lluny de les muntanyes, com la travessa nedant a l’estret de Gibraltar de l’estiu de 2017 que va fer amb el també paretà Miguel Luque.

El nedador atén Línia Vallès des del Centre d’Alt Rendiment de Sierra Nevada, immers en la preparació dels Jocs Paralímpics d’aquest estiu. “He perdut un gran amic, un multiesportista. Per a mi, és el millor alpinista”, assegura Luque, emocionat. “M’havia acompanyat als Jocs i encara guardo missatges seus on diu que ens havíem de veure quan tornés. La veritat és que teníem projectes pendents”, afegeix.

Aquesta travessa nedant a l’estret (“li vaig proposar jo, volia portar-lo al meu terreny, però com feia en tot el que es proposava ho va aconseguir sense cap problema”, diu Luque) no era la primera aventura que emprenien junts, ja que més d’una dècada enrere van completar l’ascens a la via ferrada de Centelles. “Ell sempre deia que les limitacions són només coses que tenim al cap i segurament aquest és el missatge més potent que es pot enviar”, reflexiona el nedador.

AMBAIXADOR DE PARETS
I és que en les més de dues dècades que ha durat la seva trajectòria com a esportista d’elit, Mingote ha viatjat per tot el món, però sempre ha tingut la seva ciutat ben present. “El món és el meu poble, Parets és el meu món”, va dir en una carta, l’any 2013, quan era l’alcalde de Parets.

“Sempre hi ha hagut una relació molt especial entre ell i el poble. El vam rebre abans que marxés i li vam donar una bandera perquè pogués fer-se una foto amb ella al cim del K2”, recorda l’actual alcalde paretà, Jordi Seguer, que descriu Mingote com un “ambaixador universal de la vila”. Seguer, que diu que el municipi segueix “consternat”, explica que ahir es va traslladar a la Junta de Portaveus una proposició perquè Mingote rebi la Medalla de la Vila a títol pòstum. Els homenatges públics van acabar abans-d’ahir, amb un sentit acte a la plaça de la Vila, i està previst que el seu cos arribi a Catalunya els pròxims dies.

Seguer conclou que Mingote sempre “somiava en gran”. De fet, aquesta expressió és la que l’alpinista feia servir sovint per acabar les cròniques que escrivia en les seves expedicions. El Sergi ha marxat, però la seva manera d’afrontar la vida, carregada d’optimisme, seguirà acompanyant-nos.