A finals del mes en què se celebra el Dia Mundial contra el Càncer, Georgia Porredón rep Línia Vallès al bar de la Fonda Europa de Granollers. Compartint un cafè en un edifici que té més de 300 anys d’història, explica amb emoció els detalls de la seva exposició sobre el càncer, que aquests dies està recorrent la comarca.
Com va sorgir la idea de fer una exposició fotogràfica sobre el càncer?
Sempre he volgut ajudar els altres d’alguna manera i sempre m’he involucrat molt en activitats relacionades amb el càncer, perquè amics meus han patit la pèrdua d’éssers molt estimats arran d’aquesta malaltia. Fa molts anys que vaig començar a col·laborar amb Oncovallès, una fundació de la comarca que es dedica a acompanyar persones amb càncer i els seus familiars. Vaig començar a col·laborar-hi juntament amb la meva mare, la Dolors Porredón, que també és fotògrafa. Ella va patir càncer farà un any i mig i ja ha acabat tot el tractament. La meva intenció era fer alguna cosa en honor a ella, i ja que Oncovallès celebrava els seus 15 anys, vam decidir muntar-ho conjuntament. Així va sorgir l’exposició Hope: 15 lliçons de vida. Quinze anys d’Oncovallès, doncs quinze persones que ens expliquessin la seva experiència des d’un vessant més positiu, no tant des de la tristor.
Amb quin criteri es van escollir aquestes quinze persones?
Totes són malalts que han passat per Oncovallès o que han estat molt relacionats amb l’associació. La fundació em va facilitar les persones a qui fotografiar, a part de la meva mare. Les quinze persones les va escollir bàsicament Oncovallès. Vam fer una reunió inicial en què els vaig explicar el meu objectiu i llavors vam buscar els candidats que crèiem que podien encaixar-hi. Es tractava de trobar persones que haguessin tirat endavant i que se sumessin al projecte amb un missatge positiu, que és del que tracta aquesta exposició. Que aportessin esperança.
Quines característiques havien de tenir?
Vam intentar que hi hagués persones amb diferents tipus de càncer, ja que malauradament hi ha molts càncers de mama. També vam decidir incloure-hi homes, perquè de vegades sembla que no participin tant d’aquest tipus d’associacions, i vam intentar equilibrar-ho al màxim possible també pel que fa a les edats dels protagonistes. Cal dir que tot va sorgir molt naturalment, la veritat.
Quin era el teu objectiu principal a l’hora de fer aquesta exposició?
Un crit d’esperança. M’imagino que la llum que em brindava la meva mare, el seu tractament i veure que tot sortia bé em va fer pensar que era l’hora de fer alguna cosa en positiu. La intenció és donar llum i esperança, mostrar que la gent se’n surt, que la gent lluita i que els que t’envolten hi són passi el que passi. Volia oferir aquest missatge als que hagin passat, estiguin passant o hagin de passar per un càncer. A l’exposició, les fotografies van acompanyades de missatges que han escrit cadascun dels protagonistes. Sense això, l’exposició no tindria sentit.
En què consisteixen els escrits que acompanyen les fotografies?
Des del principi jo tenia clar que no només volia fer fotografies. Personalment, a través dels retrats és com millor m’expresso, però vaig pensar que els protagonistes també havien de tenir veu pròpia per explicar la seva experiència. Els vaig fer unes entrevistes amb les mateixes preguntes i vaig passar el material a la Clara Armengol de VOTV, que va fer-ne uns resums, i d’aquí van sorgir els missatges. Durant aquest procés hem plorat i hem rigut en un temps molt concentrat i limitat, però crec que el fet de donar-los veu ha aportat molta força a l’exposició.
Com els vas plantejar el teu projecte?
Vaig contactar amb ells a través de les dades que em va facilitar Oncovallès. Els vaig explicar el projecte i en cap cas vaig rebre una resposta negativa. Tothom estava encantat de venir i s’ha buscat la vida per arribar al meu estudi. Va haver-hi una resposta increïble per part de tothom. Jo crec que tots tenien ganes de tenir veu i poder expressar-se més enllà del que poden explicar a la seva família.
És una exposició que desperta sensibilitat cap a la malaltia?
És un homenatge a la meva mare i a tota la gent que ha passat per un càncer. Tant als que han tirat endavant com als que no ho han aconseguit. Malauradament, la Montse, una protagonista de l’exposició, ens ha deixat recentment, però llegir el seu missatge sobre què ha après amb el càncer fa reflexionar. Ha estat molt dur, però molt bonic i molt enriquidor per a tothom. Hem de celebrar més la vida quan la tenim. Les fotografies, que són retrats en blanc i negre, expliquen molt qui són aquestes persones avui dia, no el procés pel qual han passat. El missatge que hi ha darrere de les cares dels protagonistes és hope, esperança. Tots somriuen a la seva manera i et mostren el que són després de patir el càncer. Molta gent m’ha trucat plorant després de veure l’exposició. Però en sentit positiu, perquè no s’esperava veure aquest resultat.
I els protagonistes, què han dit després de veure l’exposició?
Els ha commogut. El resultat ha estat increïble. És una exposició que mou ànimes i que connecta les persones a molts nivells, i això és el més bonic.
Pots explicar alguna anècdota del procés de creació de l’exposició?
L’anècdota més important de totes és el creixement personal que jo he fet. Suposo que poder fer aquesta exposició, poder-la plorar, plorar la malaltia de la meva mare i també riure, per a mi ha estat una catarsi. I anècdotes com a tal… Una de les protagonistes va venir amb els seus dos gossos i vam aconseguir un resultat molt bonic. Posar els dos gossos en un espai tan petit era molt complicat i vam decidir que qui l’acompanyaria seria el Leo, que va ser el que va patir i va estar amb ella al llarg de tota la malaltia. La seva fotografia és una de les més màgiques, perquè el Leo apareix fent-li una gran llepada a la galta. Però va costar molt!
Ha estat difícil impulsar una exposició d’aquest tipus al Vallès Oriental?
Tot ha estat molt fàcil. Es tracta d’un tema respecte del qual tothom està molt sensibilitzat. Oncovallès ja tenia pensat fer alguna activitat per celebrar aquests 15 anys i vam aprofitar-ho per presentar l’exposició. A més, logísticament tots els protagonistes s’han desplaçat al meu estudi i ha estat molt fàcil.
Què creus que pot aportar aquesta exposició a la comarca?
El que vull és aportar a la gent del carrer una exposició amb protagonistes molt forts, heroics i valents, que han estat molt generosos per compartir la seva malaltia i la seva vitalitat amb nosaltres. Hem de normalitzar més el càncer i buscar una part positiva a totes aquestes experiències. En el fons, aquesta exposició és un cant a l’alegria i a l’esperança.
Fins quan es podrà veure l’exposició? I a on?
Inicialment, era una exposició que tenia data de caducitat: el dia 13 de gener. Tot i això, els ajuntaments dels pobles on viuen els protagonistes s’han posat en contacte amb Oncovallès i han fet que circuli. Va estar a Granollers i a la Garriga. Ara la podeu trobar a Bigues i Riells fins al 4 de març, després es desplaçarà cap a Sant Feliu de Codines el 13 de març i retornarà a localitats com Les Franqueses o Canovelles.
