Malalts oblidats pel confinament: parlen vallesans amb trastorns mentals

Potser no has entrat mai amb quatre anys i el cor encongit a l’habitació de la teva mare per demanar-li si està enfada amb tu perquè fa mesos que no jugueu, i a ella se li han entelat els ulls mentre et diu que no és per tu, que està cansada i té una tristesa que l’inunda. Potser no has recobert mai amb paper la tassa d’un vàter d’un bar tronat per vomitar un dinar que ja veus que t’engreixa. O potser no has hagut d’amagar mai l’ansietat que et corre per dins quan el món se t’ensorra sense sortida.

Potser ets dels que quan parlen de malalties només pensa en aquelles que destrossen el cos i et maten ràpidament. Aquest no és el cas de l’E. B., una dona de trenta anys de Mollet diagnosticada des de petita amb Trastorn Límit de la Personalitat (TPA) i ansietat. “Des que estic confinada he hagut de deixar de donar el pit al meu fill perquè prenc medicaments per l’ansietat que em provoca el fet d’estar tancada”, explica mentre se sent culpable perquè ara no pot donar el pit a la seva criatura. “Sortir a córrer o passejar per Gallecs m’ajuda a equilibrar-me. És per això que aquests dies he empitjorat molt i he entrat en una mena de pou”, lamenta.

En una conversa amb Línia Vallès denuncia que s’ha vist molt desatesa durant el confinament perquè no ha pogut parlar amb el seu terapeuta de referència. “Cada cop que truco per demanar ajuda al Centre de Salut Mental de l’Hospital de Mollet m’atén un professional diferent”, lamenta. Entén que el sistema sanitari està col·lapsat, però se sorprèn quan veu que l’Estat pren mesures per deixar sortir els nens mentre s’oblida dels malalts mentals. “Sé que per a tothom és dur estar tancat, però per a mi és un infern. Necessito desconnexió i ser una bona mare per al meu fill”, diu. L’E.B. remarca que feia més d’un any que no prenia medicació gràcies a l’esport i el seguiment psicològic. “La resposta per a nosaltres no ha de ser més medicació. Els nens que tenen hiperactivitat poden sortir; jo també ho necessito”, remarca.

“La resposta per a nosaltres no ha de ser més medicació; jo també necessito sortir”

Un altre cas és el del L.P., un home de quaranta-dos anys que treballa a Santa Perpètua i pateix Trastorn Dissociatiu de la realitat. “Això fa que algunes vegades perdi la noció de qui soc amb la consegüent ansietat que provoca”, explica. Per al L.P. és essencial sortir de casa, fer esport i estar envoltat de gent: “Tinc sort de viure amb la meva mare, però no moure’m ni canviar d’espai fa que encara m’encalli més en pensaments recurrents i angoixants”, comenta a Línia Vallès. Aquests dies també ha deixat de mirar la televisió perquè el bombardeig de notícies relacionades amb el coronavirus l’estava afectant negativament: “Per sort, segueixo les meves sessions amb la terapeuta en línia, encara que no és el mateix que en persona”, conclou.

D’altra banda, F.G., un veí de Mollet, s’ha posat en contacte amb Línia Vallès per donar a conèixer la seva situació. Des del 8 de març conviu 24 hores amb el seu pare de 89 anys que té Alzheimer. “Abans ell estava ingressat en un centre de dia, les Masies de Mollet, i allà tenien les eines i el coneixement necessari per ajudar-lo, però ara molts cops es posa agressiu perquè no rep les visites a les quals estava acostumat i es desubica amb facilitat”, relata. F.G. està molt decebut amb el poc suport institucional que està rebent: “Els únics que ens truquen amb regularitat són els de la Creu Roja. Ningú ve a visitar-nos. Jo no sé què faré si l’he de tenir molt més temps tancat. Cada dia de confinament es desorienta més”, afirma entristit.

Tant l’E. B., el L.P. com el F.G. comparteixen els mateixos dubtes: “Per què no s’ha tingut en compte la nostra necessitat de sortir? Per què no s’ha pensat en el col·lectiu amb malalties mentals durant el confinament?”. La llei que regula l’estat d’alarma només permet incomplir el confinament en situacions d’excepcionalitat, és a dir, en el cas de persones amb trastorn de l’espectre autista o amb conductes disruptives. “No totes les persones que pateixen malalties mentals tenen una discapacitat mental tramitada”, alerta Ares Sánchez, psicòloga i coordinadora d’El Far, una associació de la Garriga que treballa amb 80 persones amb trastorns. “Aquests dies hem rebut moltes trucades dels nostres socis, dels quals cap té autisme, per saber si ells podien sortir. Som l’últim vagó, com sempre”, diu Sánchez, afegint que tenen sort de treballar en un poble on la policia coneix les persones que necessiten fer un passeig perquè no empitjori el seu diagnòstic.

La doctora i coordinadora de la unitat d’aguts de psiquiatria de l’Hospital de Granollers, Belen Gías, raona que “són circumstàncies excepcionals per a tothom”, però que “en el protocol de desescalada sí que s’hauria de tenir en compte el col·lectiu de malalts mentals com s’està fent amb els infants”. “Aquests dies estem atenent més urgències mentals de les habituals”, conclou.