Un mes després de la commemoració dels 78 anys de l’afusellament de Lluís Companys, Lídia Jiménez atén Línia Vallès a l’hotel rústic Molí de la Torre de Bigues i Riells per explicar els tràmits que està duent a terme per ser reconeguda com a neta del president de la Generalitat de Catalunya.

Quan s’assabenta que és neta del president Lluís Companys?
L’any 2013, la meva mare va tenir un ictus i vaig passar moltes hores a l’hospital. Per matar el temps, vaig anar a casa i vaig veure una caixa que em van regalar l’any 1960, quan tenia sis anys i va morir la meva àvia Maria Antònia. Quan la vaig veure no em va agradar, però el meu pare la va agafar i la va posar al cotxe. La tenia al pàrquing i hi havia llibretes a dins, però mai no m’havia cridat l’atenció perquè la meva àvia era una mica metafísica. Al llarg de la nit, a dins d’una de les llibretes hi vaig trobar una carta de Lluís Companys. Em vaig quedar en blanc, era de matinada i se’m va fer de dia.

Què deia la carta?
La carta de Lluís Companys deia que “estimava la nena, que era la seva bogeria”. Parlava de la meva mare, la Montserrat Capdevila. La protagonista era ella. Va morir el passat dia 12 d’agost. La carta explica el seu naixement. Més endavant vaig trobar la carta del xofer que deia que portava cent mil pessetes perquè cuidés la nena.

No va sospitar res durant aquests anys?
Jo sabia que a la família hi havia alguna cosa amagada, sempre ho hem sabut, però que era tan gros no m’ho imaginava. La primera que es queixava sempre era la meva mare, perquè veia que no era acceptada. El meu pare sempre ho arreglava tot dient “aquesta família és molt estranya”. D’altra banda, hi havia coses que jo no entenia. La meva àvia no em deia mai neta.

Com va ser la vida de la filla secreta de Lluís Companys?
Quan la Maria Antònia va quedar en estat, estava separada del marit. En aquells temps, no estava ben vist i van idear que la germana de la Maria Antònia, l’Engràcia, que tenia cinc fills, acollís la meva mare. Tot això ha sigut una gran mentida que s’ha anat tapant per interessos. També comprenc que eren temps molt complicats, de guerra… La mare no va tenir gaire bon tracte, va ser una espècie de ventafocs. Ella porta el cognom de Capdevila, que era el del marit de l’Engràcia. Més endavant, ell els va abandonar i es va endur els diners que el xofer de Companys havia portat perquè cuidessin la mare. Ella cuidava cabres amb sis anys per poder menjar.

I de més gran?
Amb setze anys la van voler casar, i la Maria Antònia va venir de París i se la va endur a Barcelona, a casa d’una amiga que tenia un restaurant. Es trobava entre dues comissaries, i allà va conèixer al meu pare, que estudiava per ser policia i anava a dinar al restaurant. Es van enamorar i ell li va ensenyar a llegir i a escriure.

Creu que ell sabia alguna cosa?
Si quan va morir la meva àvia, el meu pare va agafar la caixa, jo crec que és perquè estava assabentat de tot. Crec que ell no va dir res perquè, pel fet de ser policia, patia per nosaltres.

Com va actuar la seva mare quan se’n va assabentar?
Quan es va recuperar de l’ictus, li vaig explicar i va començar a recordar coses. Recordava les sabates d’un home que l’anava a visitar a Manresa, i altres coses que jo no vaig viure. A ella no li va sorprendre tant com a mi. No li ha quedat res per saber, fins i tot va anar al cementiri a veure el seu pare. Va firmar el canvi de cognom al registre de Granollers i va acudir a l’acte de la Commutació de la pena de mort a Catalunya l’any 2017. Va ser una reunió de famílies de 55.000 persones afusellades. És una història molt estranya, d’enganys i de por. Encara que la mare hagi mort, tot el que estic fent ho vaig parlar amb ella.

Quina és la història de la seva àvia Maria Antònia?
Ella es va casar amb un home que es deia Ramon Companys. No tenien res a veure amb Lluís Companys, va ser una casualitat. Aquest matrimoni no va arribar a l’any, i es van separar. Ell va marxar cap a França i ella es va quedar a Manresa perquè portava la comptabilitat d’una empresa de fils. A la Maria Antònia la van criar amb estudis i idiomes. Tant ella com Lluís Companys anaven a mítings a Manresa, i allà es van conèixer. Tenien en comú també la maçoneria. A partir d’aquí, la història es va anar tapant, tot i que també comprenc que eren altres temps. En alguna llibreta s’explica que es volien endur la meva mare a França. Tot i això, la Maria Antònia tenia por de perdre la nena i preferia que es quedés amb la seva germana.

Quins records té de la seva àvia?
La Maria Antònia era un encant. També recordo que quan era petita em deia “anem a Barcelona a posar flors a l’avi”, i jo anava a veure l’avi a un nínxol, però no sabia qui era.

Quina ha estat la reacció del poble i la comarca després de descobrir la seva història?
Doncs molt bé, perfecte. Tothom, més o menys, sap qui és Lluís Companys i ho assumeix bé, amb tota normalitat.

La situació política actual a Catalunya la perjudica o la beneficia en el seu propòsit de ser reconeguda?
Jo crec que ni una cosa ni l’altra. He de dir que l’aprovació de restablir en l’àmbit espanyol la commutació de la pena de mort em fa molta il·lusió. A més, ara faran el reconeixement de judicis injustos a Madrid.

Quins passos van haver de seguir per al reconeixement?
Just després que la mare es recuperés de l’ictus, vam anar al notari per posar-ho tot en coneixement jurídic, i vam ensenyar les cartes i tot el material que teníem. A partir d’aquí, hem hagut d’anar fent gestions. Tot han estat facilitats. A més, diversos mitjans ens han entrevistat per conèixer la nostra història. Abans que morís la mare, ja havia firmat el canvi de cognom. Va dir que ho volia i vam anar al registre, ja que teníem suficient material per demostrar-ho.

I ara, què queda per fer?
Ara ja res. Quan s’aprovi el document que tenim pendent, ja podrem canviar el cognom de la meva mare i el meu. Em meravella la mare, perquè sempre havia volgut saber la seva identitat, i no va parar fins a firmar l’últim document. S’ho mereixia. Em sap molt greu perquè jo tenia la caixa al garatge. La pena que tinc és que jo tenia el secret a casa i no el volia veure. Com no haig de seguir jo si la mare ja m’ho ha deixat tot firmat?

[Silenci]
M’emociono perquè era una persona molt especial. M’ho ha deixat tot solucionat. Ara estic esperant posar-li la làpida amb el seu cognom. He de reconèixer que el meu marit m’ha ajudat molt i ha cuidat molt els meus pares. Jo ara segueixo els passos de la meva mare. Si ella m’hagués dit que ho deixés estar, jo no hauria fet res de tot això. Ella ha marxat però ho ha fet tot. Jo només segueixo el seu camí.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram