La gent gran ha estat el col·lectiu més damnificat per la pandèmia del coronavirus. Foto: Arxiu

“Ara, amb la mare morta, m’adono que hi ha responsables de tot el que ha passat. Fa anys que els nostres pares estaven abandonats a les residències”. Són paraules de la Maria, una membre de Veu i Memòria, entitat vallesana que ha nascut durant el confinament per buscar justícia per als residents vallesans. Per als que han perdut la vida a causa del coronavirus i per als que són víctimes de l’abandonament sistèmic.

Ella va ingressar la seva mare el novembre perquè creia que a la residència tindrien més recursos per cuidar-la que a casa.“Tenia un alt grau de demència i era molt dependent”, lamenta la Maria, que ara se sent culpable d’haver-la ingressat després de descobrir que a les residències no tenien els suficients recursos ni personal per tenir cura de persones tan vulnerables com la seva mare.

Però és que la falta de material i les baixes ràtios de gericultors per planta fa temps que s’arrosseguen a les residències. Des del 2008 els centres per a gent gran han esdevingut un caramel per al sector privat. La taxa d’envelliment a Catalunya augmenta sense fre, la població de més de vuitanta anys ha crescut un 56% respecte del 2004 i, segons un informe del Departament d’Afers Socials (2016), un 67% dels avis de més de vuitanta anys sol·liciten una plaça a les residències. D’altra banda, les xifres actualitzades de l’Idescat mostren que només el 17% de les places per a gent gran a les residències catalanes són públiques. Eulen Sociosanitarios, DomusVi o Sanitas Mayores són algunes de les gestores que han sabut veure el negoci dels avis: estances que ronden els 2.000 euros mensuals, l’externalització dels serveis socials i la possibilitat d’oferir la mateixa assistència amb menys treballadors.

“Una directora substituta que ha treballat aquests dies a la residència Antònia Roura de Granollers m’ha dit que soc una persona problemàtica”, explica, amb la veu trencada, la Rosanna, la filla d’una resident, a Línia Vallès. Detalla que quan anava a visitar la seva mare i veia alguna irregularitat la notificava immediatament al centre. “Jo vull protegir la mare i vull el millor per a ella. Si veig que el metge només ve un cop per setmana i visita tots els residents a correcuita, doncs em queixo”, aclareix la Rosanna, que afegeix que aquests dies ha dubtat molt, s’ha sentit culpable i ha patit perquè la seva mare estava ingressada i la comunicació “era menys que fluida”. “No sabia si treure-la de la residència o deixar-la-hi. No sabia on estaria més segura”, expressa.

“M’ha matat la incomunicació. Les famílies hem quedat al marge i hi ha hagut molta opacitat per part dels centres”, afirma la fundadora de Veu i Memòria, la Cristina, a Línia Vallès. “Des de la residència ens deien: ‘No ens truqueu. Estem col·lapsats. Ja us avisarem si el vostre familiar ha emmalaltit’”, explica. Entén l’excepcionalitat de la situació, però també sap que el seu pare estava sol i aïllat en una habitació perquè era positiu de Covid-19. “La crisi sanitària ha tret a la llum les mancances que hi ha a les residències, i ens hauria d’avergonyir com a societat”, conclou.

Al Vallès Oriental hi ha 56 residències i només dues d’aquestes pertanyen totalment a la Generalitat. Les altres són privades o concertades. Actualment, a la comarca hi ha 2.893 places residencials –127 són de la Generalitat– i hi ha 10.264 persones majors de vuitanta anys. És a dir, només un 28% poden aspirar a una habitació en una residència.

Tant la Maria, la Rosanna com la Cristina s’entristeixen quan pensen en la soledat, l’aïllament, l’abandó i la precarietat amb les quals s’ha deixat viure els residents la pandèmia i s’estremeixen en descobrir que aquesta desolació fa anys que acompanya els seus familiars.