Martina Capdevila abraça la seva companya Carla González, amb el públic del Beti-Onak de fons. Foto: Toni Delgado
En una societat cada cop més distant i resultadista, espais com el Palau d’Esports són un lloc de complicitat i reconeixement. La volta d’honor o volta olímpica, que s’associa gairebé sempre als festejos amb el públic des de la victòria de l’Uruguai a la final de futbol dels Jocs Olímpics de París 1924, també hi té cabuda després d’una ajustada derrota del BM Granollers per 19-20 contra el Beti-Onak, a les semifinals de la Copa de la Reina, organitzada pel conjunt vallesà del 14 al 16 de març. Les jugadores locals piquen de mans i s’abracen a una grada agraïda. “Tinc sentiments oposats: sento tristesa i, alhora, orgull i felicitat perquè mai havia jugat amb el Palau tan bonic”, confessa, emocionada, la capitana Martina Capdevila (Granollers, 2001).
Ona Vila s’expressa igual de bé amb les paraules que amb els ulls. Li cauen les llàgrimes. “És un regal haver viscut una competició tan especial a casa i volem donar-li les gràcies a l’afició i a l’Infern Granollerí perquè han estat a l’altura de les circumstàncies”, descriu l’extrem esquerra.
La capitana del BM Granollers somriu. L’acompanyen Cristina Polonio i Claudia Juan. Foto: Toni Delgado
“El públic és meravellós. Sempre hi és i ens fa arribar la seva estima. I en els moments difícils s’agraeix el suport encara més”, destaca Belén Rodríguez. “Aquest escalf és el primer que necessitem després d’una derrota dolorosa, perquè és quan més costa tornar a sortir a la pista. El públic ens ha regalat energia extra en tot moment”, exposa Ari Portillo.
És un partit molt igualat. Quan falten 11 segons, Ester Somaza empata a 19 i, amb només quatre segons per jugar-se, Grasielly Pereira, ex del BM Granollers, marca el gol definitiu. El Beti-Onak balla, crida i es mimetitza amb el seu públic, que recorda al de l’Araski, equip de la Lliga Femenina de bàsquet. L’endemà el conjunt navarrès perdrà la final per 21-30 contra el totpoderós Balonmano Bera Bera.
Belén Rodríguez rep el suport dels seus familiars. Foto: Toni Delgado
Capdevila aplaudeix les guanyadores i s’asseu a la banqueta. Necessita uns segons per plorar i agafar forces i ànims. Després, s’aixeca. No li importa estar feta pols perquè prioritza que l’equip estigui bé i vol agrair l’alè al públic. “He felicitat companya a companya per la Copa que han fet i espero haver-les ajudat a no passar tan mal moment. En les bones i en les dolentes, som una família”, se sincera la capitana. Sap com és cadascuna i si una necessita una abraçada, unes paraules o espai.
“La Martina és una gran amiga i una líder en l’aspecte tàctic i, alhora, en l’emocional”, la retrata Ona Vila. És un equip que es cuida molt. “Ens recuperarem d’aquest xoc, de perdre per la mínima un partit en què ho hem donat tot. Hem comès errors en moments clau i també hem fet accions molt bones”, afegeix.
Ona Vila, durant la semifinal de la Copa de la Reina contra el Beti-Onak. Foto: Toni Delgado
“No tinc paraules per donar-li les gràcies al públic pel seu continu alè. Seran dies durs, de ràbia i tristesa, perquè, per desajustos, se’ns ha escapat una final a casa. Així és l’esport”, enraona Ester Somaza. “El Beti-Onak corre molt bé i ha aprofitat els nostres moments dèbils, igual que nosaltres els seus”, emfatitza Capdevila.
“Quan hem tingut opcions de tenir dos o tres gols d’avantatge, no les hem aprofitat, i el matx s’ha decidit amb una fuetada de Grasielly Pereira”, reconeix la portera Marta Mera, nomenada Jugadora Més Segura de la Copa de la Reina.
“Ens han condemnat els petits errors i les petites pèrdues, concessions que no et permeten guanyar una semifinal. Més que els nervis, potser ens ha perjudicat l’excés de ganes. En tot cas, hem donat una bona imatge i ara hem d’aprendre de l’experiència i competir al màxim fins al final de curs. Encara hi ha en joc el títol de Lliga, per molt difícil que sigui aixecar-lo”, defensa Cristina Polonio.
“Hem tingut errors que normalment no cometem i guanya qui menys s’equivoca i millor gestiona els nervis”, analitza Ari Portillo. L’extrem esquerra està molt contenta a Granollers i, alhora, troba a faltar la pàtria. “L’Ana Laura, la meva millor amiga al Paraguai, em va preguntar si volia jugar a handbol amb ella i m’hi vaig apuntar. I fins avui!”, recorda, somrient.
Abraçada múltiple de Martina Capdevila amb infants. Toni Delgado
Martina Mazza, lateral dreta argentina del Balonmano Morvedre, s’hi va iniciar gràcies a la Rocío, una amiga de la infància amb qui ha perdut el contacte. “Rocío, si per casualitats de la vida llegeixes aquest reportatge… Mil gràcies per fer-me descobrir aquest meravellós esport. Ara jugo en un club format per grans esportistes i persones, i amb una afició increïble”, celebra.
A l’Argentina també s’hi disputa un torneig amb el format de Copa i amb el nom de Súper 8. “Gràcies a dirigents i altres persones que s’hi estan deixant l’ànima, el nostre handbol està creixent molt”, destaca Mazza.
Galícia és territori d’handbol. “Em sap greu i em fa ràbia que no ens hagin sortit les coses a la pista perquè hem preparat molt aquesta Copa. Tenim una afició fantàstica. Sempre rema amb nosaltres”, destaca Carme Castro, del Club Balonmán Atlético Guardés. El líder de la Lliga.
Complicitat
És meravellós veure en directe la complicitat entre les porteres d’handbol. Estan tan sincronitzades que semblen dues rellevistes. “El nostre error sempre suma en el marcador del rival i és vital que hi hagi molta connexió entre les porteres. A vegades, encara que sàpiga que he fallat, necessito que Silvia Navarro em digui que no ho he fet. Les dues sabem quan ens cal una abraçada o un consell, i necessitem interpretar els moments de pressa”, analitza Lourdes Guerra, del Club Balonmano Remudas —Rocasa Gran Canaria—.
“És fonamental tenir la confiança per poder-te dir les coses amb una retroalimentació positiva. Les porteres som l’única jugadora que ho veu tot a la pista i hem d’estar pendents del més petit detall”, defensa Ana Belén Palomino, del Club Balonmano Porriño.
Ari Portillo, envoltada de joves seguidores, després de la victòria a quarts de final contra el Balonmano Morvedre. Foto: Toni Delgado
“És una posició en què comparteixes moltes hores amb la companya, i soc molt afortunada de fer-ho amb Patricia Encinas. Quan ella està bé, me n’alegro, i quan ho estic jo, ho fa ella. Ens ajudem, ens cuidem i ens animem, i sumem per a l’equip”, destaca Olaia Luzuriaga, portera del Beti-Onak.
“Som un equip dins d’un altre equip i ens donem suport incondicional. Jordi Esbrí, l’entrenador de porteres, i Marta Mera m’ajuden a créixer i guanyar minuts i experiències”, confessa Goundo Gassama. Ningú diria que ha estat la primera Copa de la Reina per a la portera del BM Granollers, clau a quarts de final contra el Balonmano Morvedre (32-27). “Entre porteres la relació és única. Ens hem d’entendre molt bé”, intervé Mera.
La importància del voluntariat
Brian Martínez no és porter. Juga al BM Granollers, amb què el curs passat es va proclamar campió de la Super Lliga DMEM. Es va enamorar de l’handbol amb 10 anys, al torneig Coaliment, i només es retirarà quan les cames no li permetin continuar.
El Brian és voluntari de la Copa de la Reina i ja ho va ser del Mundial femení de 2021, celebrat també a Granollers. “Necessito 50 ulls per veure què passa dins i a fora de la pista, i si cal la meva presència, i ser ràpid i resolutiu”, descriu.
Quan fa gairebé mitja hora que ha acabat el partit, Capdevila encara és a la grada. Té el braçalet de capitana a la palma de la mà. “Sento responsabilitat, il·lusió i orgull per capitanejar el club en què vaig començar a jugar amb set anys. Quan era un nadó, però, ja hi era entre el públic. Moltes dones ens van obrir el pas a nosaltres i ara ho fem amb les petites. L’handbol femení està creixent a Catalunya. Aquest esport s’ho mereix. És preciós”, conclou Capdevila.
Les 13 voltes que Robert Cuesta mai oblidarà
