Foto: Lola Surribas
Després de fer un donatiu de 4.010 euros a l’Hospital de Sant Pau per la investigació del càncer de mama, l’Anna Martínez rep Línia Vallès al petit taller de costura que ha instal·lat a casa dels seus pares. Entre teles, fils i agulles explica com va sorgir Costumama i com l’ha ajudat a superar la malaltia.
Tu vas iniciar aquest projecte. Com vas començar a cosir Costumama?
Després del càncer vaig haver de seguir tractament. Cap al final de la quimioteràpia, per distreure’m una mica, vam treure la màquina de cosir de la meva mare i vam intentar fer una bossa. Va venir una amiga seva però tampoc ens en vam sortir. Aquesta amiga coneixia una senyora del poble que ens podia ensenyar a cosir. Quan va veure la bossa va dir: “Mare meva, aquí hem de començar des del principi”. Jo no sabia ni enfilar la màquina i me’n va ensenyar de zero. Ara ja fa un any d’això, i ja ho tinc més per la mà.
Com ha evolucionat Costumama?
Quan vaig començar a cosir feia alguna bossa d’anar a comprar, sempre amb supervisió i ajuda, i la regalava. Totes les meves amigues tenen el conjunt de la bossa i el moneder. Una d’elles em va dir que havia de vendre el que cosia, perquè si no la gent no li donaria valor. Jo no veia clar posar-ho a la venda, perquè cosia més o menys bé. Llavors vaig decidir vendre-ho i destinar els diners a la investigació del càncer de mama. Vaig pensar que només ho comprarien la família i les amigues per treure-m’ho de sobre. Però va anar a més. Em vaig proposar el repte de recollir mil euros, però hi vaig arribar molt ràpidament. La gent em veia pel carrer i em demanava més bosses i moneders. Llavors vaig decidir obrir el ventall de productes. A més, l’Escola Valldeneu de Sant Martí de Centelles i l’Esplai Picapins em van encarregar noranta-cinc boc and rolls i va ser un show. Tots els dissabtes i diumenges sense parar de cosir. Els moneders de Costumama han arribat fins a Andorra, Andalusia o Lleida. Molta gent em demana els productes per Instagram i els reben per correu.
Aquest projecte ha deixat de ser individual…
Sí, vaig tenir molta demanda. La gent no em demanava un moneder o dos, me’n demanaven vint o quaranta. Deu moneders a la setmana val, però quaranta no els podia fer. Són molt laboriosos. Només érem la meva mare, una bona amiga de la família i jo cosint. Per això vam haver de buscar més gent. Em van dir que hi havia un grup de dones a Sant Martí de Centelles, i d’allà van sortir un parell de voluntàries. Aquí a Aiguafreda una senyora es va trobar la meva mare pel poble i li va dir que també volia participar-hi. Tinc la sort de tenir unes amigues que hi col·laboren molt. Dues saben cosir, i les que no en saben m’ajuden a tallar les teles quan tinc molta feina.
I heu instal·lat el taller a casa els teus pares…
Sí, durant el tractament, el meu pare i la meva parella m’acompanyaven a la quimioteràpia i, quan arribàvem a casa, la mare ja ens tenia el dinar preparat. Un dia vam treure la màquina, vam començar a cosir i ja ens hi vam instal·lar. El meu pis és petit i els meus pares em van deixar posar el taller a casa seva. Tot i així, el passat mes d’octubre jo vaig tornar a treballar a l’escola i només puc cosir els divendres. Estic molt contenta perquè ja torno a tenir la vida que tenia abans, després d’estar quinze mesos sense donar classes.
“El poble d’Aiguafreda ha confiat plenament en Costumama i hi ha col·laborat molt”
On van destinades les aportacions econòmiques de Costumama?
Vaig preguntar al meu oncòleg on podria donar aquests diners i em va dir que ho fes a l’Associació Espanyola Contra el Càncer, però finalment no vaig fer el donatiu allà. Quan vaig parlar amb l’Associació els vaig dir que volia que els diners anessin destinats a la investigació del càncer de mama i des d’un primer moment em van dir que sí. Per Nadal vaig trucar avisant que faria una donació i dient que m’agradaria veure el centre. No em van posar cap problema. A últim moment, em van dir que els diners no anirien destinats a la causa que jo havia demanat, sinó a la que ells creguessin necessària. A més, la donació havia de ser anònima, i per tant, no ho podia fer públic. Hi ha molta gent al poble que m’ha ajudat, que creu en el meu projecte i que ha de veure on van els diners. A més, jo he venut els meus productes dient que els guanys es destinarien a la investigació del càncer de mama, i per tant, m’haig d’assegurar que vagin allà. La meva mare i la meva àvia van ser tractades a l’Hospital de Sant Pau. Els vaig trucar i em van dir que feien recerca de càncer de mama. Allà vaig fer la donació i hi continuaré donant tot el que guanyi amb la venda de Costumama.
Com va rebre la donació l’Hospital de Sant Pau?
Van estar encantats. Hi van anar els meus pares. Els van rebre la investigadora, el cap d’oncologia i el director de l’Hospital per agrair-nos l’aportació. Estaven molt agraïts i va ser molt bonic.
Com sorgeix el logotip de Costumama?
Se’ns va ocórrer una nit. Cada vegada que anava al ginecòleg, em dibuixava el pit amb els quatre quadrants i em deia “tens el tumor aquí i aquí”, i em senyalava la zona. Quan em van donar el diagnòstic, després d’una ressonància, em van ensenyar el mateix gràfic. Amb tant dibuix, vaig decidir que seria el logo de Costumama. Els dos quadrants superiors simbolitzen les teles i, al costat, el dibuix de l’agulla i la lupa representen la costura i la investigació.
Què ha significat per a tu tirar endavant aquesta idea?
Quan et trobes amb la malaltia, sempre estàs pensant. En canvi, quan estava cosint m’oblidava una mica de tot el que passava. M’ha servit de distracció i m’ha ajudat molt. En lloc d’anar a un psicòleg, jo cosia. Cosir ha estat la meva manera de tramitar la malaltia. Soc positiva perquè he tingut el model de la meva àvia i la meva mare, que també van patir aquest tipus de càncer. A més, la gent s’ha anat enganxant a Costumama, no m’esperava que arribés fins aquí. Quan em vaig il·luminar, vaig pensar que no seria res. La meva família em va dir que era una bona idea i que aniria molt bé, i ha tingut raó.
Com han rebut aquest projecte els veïns i veïnes d’Aiguafreda?
Molt bé. Tots han col·laborat i m’han ajudat molt. El mes de novembre va ser la fira artesanal del poble i vaig muntar una paradeta. L’Ajuntament me la va cedir sense haver de pagar, i tots els productes es van vendre abans del migdia. Molta gent va venir amb bosses i moneders que havia cosit a casa i me’ls van donar per vendre. Va ser molt bonic.
Què creus que significa per al municipi d’Aiguafreda comptar amb un projecte solidari com Costumama?
Jo crec que la gent està contenta. És un poble petit, d’uns dos mil tres-cents habitants, i ens coneixem tots. La gent em veu pel poble i em fa encàrrecs. Normalment, no se sol confiar en el fet que els diners vagin a una causa benèfica. En canvi, el poble d’Aiguafreda ha confiat plenament en Costumama i ha col·laborat molt.
Com a creadora del projecte, quin voldries que fos el futur de Costumama?
A mi m’agradaria que continués a un bon ritme, però ja estic treballant a jornada completa i és complicat. La idea és anar fent cosetes els divendres, anar-les guardant i vendre-les a la pròxima fira de l’artesà. M’han proposat d’anar a la Garriga a vendre, però no puc assumir-ho. Prefereixo fer-ho un cop l’any i, mentrestant, anar venent també alguna cosa.
