“Mentre esperava per estar prou dilatada per tenir el meu fill mort, em passava les nits plorant. Encara recordo que les infermeres em deien que havia de passejar pel passadís per ajudar-lo a néixer. El meu fill no pressionava. Havia perdut la força”, recorda una veïna de Parets, amb la veu trencada, a Línia Vallès. “No volia sortir de l’habitació perquè totes les portes estaven plenes de flors, d’alegria i de mares que s’emportarien els seus nadons a casa. Jo marxaria sense l’Hugo”, afegeix.

Aquesta paretana recorda sempre els xurros amb xocolata que va menjar-se el dia que el cor del seu fill va deixar de bategar (quan tenia vint-i-set setmanes). Tampoc oblida el bon tracte que va rebre a l’Hospital de Mollet ni la incomprensió social que ha hagut de viure. “La gent et diu: ‘no pateixis, ja tindràs un altre fill’. Jo no en vull un altre, vull el meu”, lamenta. Va trigar tres mesos a entrar a l’habitació que havia preparat per a l’Hugo. Ara, per primer cop i després de cinc anys, ha aconseguit visitar el seu fill al cementiri i treure’s l’angoixa d’haver-lo abandonat entre morts, tot sol. I explica al seu altre fill, sense plorar, que té un “germanet al cel”.

Una altra mare vallesana relata a Línia Vallès que ha patit dues morts perinatals. Recorda que el primer fill se li va morir quan ella tenia dinou anys i el nadó cinc mesos, i que el segon va morir d’un avortament diferit. “Per a mi va ser un cop molt dur i la gent del meu entorn només em deia: ‘ets molt jove, no passa res’. Jo m’estimava el meu fill i el volia viu”, diu entristida. Per desgràcia, als trenta-quatre anys aquesta vallesana va haver d’enfrontar-se per segon cop a la tragèdia més gran que pot viure una mare: la mort d’un fill.

“El segon cop vaig adonar-me que alguna cosa anava malament i vaig anar corrents d’urgències. Allà van tenir-me hores sense atendre’m mentre restaven importància a les meves súpliques. Finalment, vaig insistir, plorant, i em van agafar. Però com jo ja havia intuït, el meu nadó era mort”, detalla. No entén per què des de l’hospital no la van derivar a un psicòleg per fer l’acompanyament del dol. “Vaig sentir que ningú donava importància a la meva pèrdua i jo no parava de culpar-me de la mort del meu fill. Estava sola i incompresa”, recorda. Aquesta sensació de desconeixement i silenci social l’han compartit les dues vallesanes amb Línia Vallès: “Potser és perquè la gent no sap com acompanyar-nos, però la societat no ha estat a l’altura de les nostres vivències”.

“Una família que se li ha mort el nadó s’enfronta a la mort quan el que esperava era vida”

“LES MÉS INCOMPRENSIBLES”
Des d’Anhel Vallès, una entitat de la comarca que ha nascut per acompanyar les famílies que han perdut un nadó durant l’embaràs o prematurament, consideren que les morts perinatals són “les més incomprensibles perquè hi ha una impossibilitat de comprendre què ha passat”. “Els dols es fan extremadament durs per la falta de records i reconeixement social”, insisteixen. “Una família que se li ha mort el nadó s’enfronta a la mort quan el que esperava era vida. És un dolor desolador que han de poder plorar, parlar i deixar de fingir que estan bé per no incomodar els altres, perquè no ho estan i és normal”, asseguren des d’Anhels.

En aquesta línia, Montse Robles, una de les membres de Som Prematurs (entitat que va crear-se al Clínic Maternitat de Barcelona i que actualment dona suport a diversos hospitals del territori català) opina que el dol perinatal “no està autoritzat”. “No hi ha un espai per pair-lo ni integrar-lo. És per això que s’han de formar els professionals que tracten amb la mort perinatal”, afirma Robles, que sap amb base científica que una de les coses més importants per viure el dol és que les famílies generin records amb el seu fill mort: acomiadar-lo, guardar les seves empremtes, tenir alguna fotografia… Tots els records del nadó fan el dol més transitable.

PEL SEU NOM
“És necessari que tractem aquestes famílies de mares i de pares i els nadons morts pel seu nom. Perquè malgrat que els pares no hagin sortit amb el fill de l’hospital, també ho són. La mort perinatal s’ha de maternitzar institucionalment i socialment”, diu Robles, insistint que s’ha de fer un pas endavant en el tractament d’aquestes morts a Catalunya, des de perdre la por fins a preguntar als pares com porten la pèrdua, passant per posar “el dol com a assignatura troncal a les universitats que formen els professionals que l’han de viure”.

Paral·lelament, Jilian Cassidy, la presidenta d’Umamanita (la fundació pionera en mort perinatal d’Espanya), que va perdre la seva filla Uma de mort intrauterina, explica que és molt difícil viure un dol mentre el teu voltant el silencia, l’invisibilitza i el fa tabú. Ella considera que administrativament la mort perinatal no està ben gestionada. “Quan es mor un nadó de 180 dies o menys pots fer el parte de alumbramiento de criaturas abortivas per enterrar-lo. En canvi, però, no consta al llibre de família. Aleshores no és el teu fill?”, es pregunta.

Hi ha molt camí a recórrer. “Els nadons que neixen morts se’ls ha de deixar de tractar de fetus. S’ha de donar un espai de qualitat al paritori perquè els pares puguin acomiadar i connectar amb el seu fill. No s’ha d’abandonar les famílies que han patit la pèrdua. Alhora, s’ha de començar a estudiar seriosament la mort perinatal, ja que reduir-la és possible. Espanya està molt endarrerida en aquesta matèria. En canvi, països europeus com Holanda (24%) i Escòcia (19%) han reduït la taxa de mort perinatal amb escreix. Calen autòpsies amb criteri als nadons morts, campanyes per informar les mares que no és bo dormir d’esquenes durant l’últim trimestre d’embaràs o en contra del tabaquisme”, conclou Cassidy, que vol que aquesta realitat surti de l’ombra i es miri de cara.