Quatre de cada deu dones asseguren haver patit violència obstètrica en algun moment de la seva vida. Foto: Arxiu
L’Observatori Nacional de Violència Obstètrica defineix aquest fenomen com qualsevol conducta violenta o percebuda com a tal –sigui per acció o per omissió– duta a terme per personal sanitari durant l’embaràs, el part o el postpart. Aquesta definició engloba pràctiques que van des de les intervencions o medicalitzacions injustificades i l’establiment d’obligacions a les pacients a l’hora de parir fins al tracte vexatori i autoritari, totalment allunyat del respecte a un dret tan bàsic com el de decidir sobre una mateixa.
Coincidint amb la posada en marxa d’una nova unitat de rehabilitació del sòl pelvià a l’Hospital de Granollers, que entre altres tracta dones que han patit violència obstètrica, i amb el rerefons del 8M, Dia Internacional de la Dona, aprofundim en aquesta problemàtica tan encarnada en les dones, però a la vegada tan invisibilitzada.
Una mostra d’aquesta manca de reconeixement és, precisament, la dificultat per trobar dades sobre aquesta qüestió a l’Estat. Les úniques disponibles són les de l’informe Violencia obstétrica en España: percepción de las mujeres y diferencias interterritoriales, elaborat a partir de més de 17.500 enquestes i que xifra en un 40% les dones que han patit aquesta violència. Això significa que quatre de cada deu dones es veuen exposades a aquesta problemàtica i a totes les conseqüències físiques i psicològiques que se’n deriven.
“Va ser molt dur”
Itzíar Urbiola, veïna de la Garriga, és una de les moltes afectades per la violència obstètrica. El seu periple va començar amb el naixement del seu primer fill, l’any 2009. “La llevadora ja em va advertir que era un nadó molt gran, i a l’hora del part em van posar unes espàtules, que són molt invasives perquè obren tot el sòl pelvià amb força per aconseguir que pugui passar el cap de la criatura. Em van esguerrar tot un costat del sòl pelvià, i quan passa això, o et cusen al moment o la musculatura queda irrecuperable. A mi no m’ho van fer i em va quedar la lesió permanent”, relata al Línia.
A partir d’aquest moment, Urbiola recorda que va viure “un calvari personal i un postpart horrorós ple de dolors”, perquè a banda de tenir 20 punts, la seva bufeta va començar a caure des de la seva posició habitual. “És el que es coneix com un prolapse i jo el tenia a un nivell 4 de 5”, explica.
“Des de llavors vaig estar un any i mig fent hipopressius i corrents elèctrics amb una fisioterapeuta de sòl pelvià, però no vaig recuperar res”, continua. Per això va decidir assistir a quatre metges diferents, el darrer dels quals va trobar una solució per al seu cas: col·locar una malla per subjectar la bufeta i tornar-la a posar a lloc. “La intervenció me la vaig fer el maig del 2014, poc després d’haver tingut el meu tercer fill, i des de llavors ho tinc tot perfecte. Però ho vaig passar molt malament psicològicament, fins al punt d’arribar a la desesperació, perquè ningú em donava un diagnòstic i els metges només em deien bestieses que em feien pensar que no podria recuperar la meva vida”, lamenta.
Reflexionant sobre la seva vivència, Urbiola diu que li sembla “horrorós” que molts metges continuïn amb les mateixes tècniques i maneres de fer que hi havia fa anys, “quedant-se obsolets i fent patir les conseqüències de la falta de formació als pacients”.
“Vaig sentir que m’havien robat el part”
De la mateixa manera, Clara Massons, vinculada a l’Associació Catalana per un Part Respectat Dona Llum, també va patir violència obstètrica, però d’una altra forma i “per part d’una llevadora de l’Hospital de Barcelona”, segons denuncia a aquest mitjà. “Em va coaccionar per induir-me el part, no em va informar de res i no em va tractar gens bé”, assegura.
En el seu cas, les conseqüències físiques no van ser per a ella, sinó per al seu nadó. “Em van fer la maniobra de Kristeller, que consisteix a apretar la panxa, i el meu fill va sortir ple de talls per l’ús de les pinces, a més de deformat i morat”, lamenta. “Vaig sentir que m’havien robat el part, perquè el que havia de ser un moment de felicitat va ser un infern”, afegeix.
Arran de viure aquesta situació, tant ella com el seu marit van patir estrès posttraumàtic i depressió, en sentir que eren els únics del seu entorn que havien passat per això. “Tot i que jo m’havia informat molt i anava preparada al part, no saps ben bé què has de fer sense l’acompanyament de la llevadora, i a mi em van fer creure que era una mala mare per no saber parir bé”, lamenta. “Va ser molt dur perquè, a més, jo volia tornar a ser mare, i no va ser fins que ho vaig denunciar quan em vaig adonar que hi havia molts més casos com el meu i que la violència obstètrica estava molt estesa”, conclou.
Trencar el tabú
Amb aquesta darrera declaració coincideix Marta Busquets, presidenta de Dona Llum, que assegura al Línia Vallès que aquest tipus de pràctiques, “malauradament, encara es fan de forma habitual”. Segons defensa, canviar aquesta realitat passa, en primer lloc, per “saber reconèixer la violència obstètrica” i, a continuació, per un canvi de mirada del sistema sanitari en aquesta qüestió. “Quan es pregunta per què et fan una cosa i no una altra, no només s’infantilitza les usuàries, sinó que aquestes preguntes es reben amb hostilitat”, remarca Busquets. En últim terme, la presidenta també considera que “cal voluntat institucional, que ja existeix, per acabar amb tot plegat”.
Precisament, l’obertura de la nova unitat de rehabilitació de sòl pelvià de l’Hospital de Granollers és una bona notícia en aquest sentit, ja que, entre altres, atén víctimes de violència obstètrica. “El tractament d’aquesta zona ha estat un tema molt tabú fins ara, però és molt important que tothom sàpiga que existeix i que tenir-la sana és clau per tenir una bona qualitat de vida, perquè les seves disfuncions són incòmodes i angoixants”, descriu a aquest mitjà Ariadna Montoliu, fisioterapeuta especialitzada en sòl pelvià. Segons detalla, “més d’un 25% de la població té problemes de sòl pelvià, inclosos els homes”, i per això anima tothom a fer-se revisions periòdiques, aprofitant que sembla que cada vegada fa menys vergonya parlar de tot el que afecta aquesta part del cos.
