El miratge de Canovelles: una sala de festes acull joves sense llar

“Quan tothom torna a casa a la nit jo em quedo sol passant fred al carrer”, explica Jamito, de 37 anys, a Línia Vallès. Ell va arribar fa tres anys a Espanya (concretament a les Illes Canàries) en una pastera. De fet, Jamito és un dels pocs que va arribar amb vida a terra, ja que 17 dels seus acompanyants van morir en l’intent. Ara està agraït a Rehemou, una veïna de Canovelles que ha posat la seva sala de celebracions i banquets (situada al polígon del municipi) a disposició de tots els joves que durant la borrasca Filomena estaven dormint al carrer, sense un lloc on aixoplugar-se de la pluja i el fred.

“Jo l’únic que desitjo és poder tenir una vida com la teva. Dutxar-me cada dia, estar tranquil i treballar. Però, ara mateix, no em puc imaginar un futur com el de qualsevol: enamorar-me, formar una família o tenir una casa”, relata Jamito, amb molta tristor i ràbia, mentre lamenta que les institucions hagin “abandonat” tants nois com ell privant-los d’un futur digne.

Actualment, a la sala de festes de Rehemou hi ha 17 joves que provenen de diferents indrets de Catalunya, la majoria de Barcelona. Aquesta iniciativa solidària va sorgir a través d’un grup de Whatsapp, després que dos nois sense sostre morissin als carrers de Barcelona en ple temporal Filomena, tal com explica Abdel Bakali, que forma part d’aquest grup altruista de 150 membres.

Hassane (de 42 anys) és un dels homes que està gaudint d’un llit calent a la sala de Canovelles i també és la persona que va moure mar i terra perquè els familiars dels dos nois que van perdre la vida a Barcelona coneguessin la mort dels seus fills i la poguessin vetllar. “El problema és que després que tanquessin l’alberg provisional de la Fira de Barcelona (espai que es va obrir durant la primera onada de la Covid-19) molts joves es van tornar a trobar dormint al carrer”, explica Hassane, que lamenta que des de les institucions no s’estigui lluitant pel futur d’aquests joves migrants. “No ens ofereixen oportunitats per tenir una vida millor. Potser hi ha algun jove que té sort perquè ha sobresortit molt intel·lectualment, però la majoria de menors migrants estan condemnats a una espiral sense fi d’entrades i sortides de centres per a gent sense llar. Anem rodant per aquests serveis”, argumenta Hassane, que denuncia que els horaris d’aquests llocs són molt estrictes i que habitualment els deixen al carrer sense feina i sense saber què fer des de les set del matí.

“Jo l’únic que desitjo és poder tenir una vida com la teva: dutxar-me cada dia i estar tranquil”

“Als meus pares sempre els dic que estic bé. No vull que pateixin”, diu Ahmed (de 21 anys), un altre noi que està vivint temporalment a Canovelles. Per desgràcia, ell no està bé. Fa tres mesos que alternava els seients d’un cotxe i els carrers de Viladecans per dormir. “Aquí estic molt bé perquè tenim llits, dutxes i podem menjar sempre que volem”.

I DESPRÉS D’AIXÒ, QUÈ?
Mentre es passeja per dins la sala on hi ha un grup de joves jugant a escacs, Bakali comenta que des que són aquí han rebut una allau d’ajudes. “Ens han enviat tant menjar que n’hem hagut de donar al Banc d’Aliments del municipi”, relata, recordant que aquesta solució és temporal i que pateix pel que passarà després amb els nois.

A fora de la sala, jugant amb els seus mòbils, hi ha Abdujalle (de 32 anys) i Mohamed (de 36 anys). Tots dos fa poc que han arribat a aquest alberg vallesà i comparteixen històries desoladores. Abans Abdujalle dormia dins d’un container prop de les Rambles (Barcelona) i menjava de les escombraries. Ell només fa un mes que ha arribat a Catalunya després d’escapar-se d’un control de deportació a les Canàries.

Aquest no és el cas de Mohamed, que ja fa dos anys que intenta sobreviure a la capital catalana. “Si la situació amb la pandèmia està sent molt dura per a tothom, imagina’t com és per a mi. Pateixo perquè estic al carrer, perquè em puc infectar en qualsevol moment, perquè fa fred i perquè no puc guanyar diners per enviar-los a casa”, conclou.