El paper de Luis Suárez, des del primer dia protagonista en el joc del Barça, comença a ser transcendental en l’aspecte golejador. I no ens enganyem, aquesta era la principal mancança que tots l’hi trobàvem. El barcelonisme, per més que valorés el seu compromís i entrega, estava preocupat per una sequera realitzadora totalment inaudita en la carrera de l’excel·lent davanter. Però més enllà de tenir clar que els gols arribaran, i que de fet ja ho estan fent, és el seu rol preponderant en l’esquema ofensiu de l’equip el que ens fa veure’l com una peça clau d’aquest nou Barça.

Tres mesos i mig després del seu debut, l’uruguaià tan sols ha materialitzat 6 gols. Xifres increïbles per a tot un Bota d’Or com ell. Malgrat això, des del primer dia s’ha ficat el públic a la butxaca amb les seves exhibicions de generositat ben entesa en favor del col·lectiu. La seva aportació, en una davantera compartida amb Messi i Neymar, lluny de perdre’s amb actuacions egoistes ens mostra un jugador molt intel·ligent.

Tàcticament i posicional ja demostra ser un gran. Tenint en compte la dificultat que té adaptar-se a un estil tan particular com el del Barça, el “charrúa” ho ha sabut fer des de la seva arribada, i sembla que porti aquí molt més temps. Això li fa viure un idil·li amb l’afició culer que ens recorda altres casos com Stoichkov o Neeskens. L’esperit lluitador, perfectament combinat amb la seva qualitat innata, el fan mereixedor d’una paciència per part de l’aficionat que no es va guanyar per exemple el xilè Alexis Sánchez. I en això el públic, igual que sobirà, també és sincer: sap veure i valorar la conjunció entre talent i combativitat que –personalment així ho penso– no podia acreditar l’avui jugador de l’Arsenal.

Suárez ha hagut de canviar completament el “xip”. De ser el líder d’un Liverpool en hores baixes, a compartir protagonisme amb els seus il·lustres companys actuals. Al conjunt anglès rebia la pilota i anava directe a barraca –un dels motius pels quals va ser màxim golejador europeu–, i aquí es veu envoltat de grans figures que l’obliguen a canviar el patró de joc al qual estava acostumat. I aquest crec que és el seu principal mèrit: no obsessionar-se amb la porteria. Si l’eficàcia no és la desitjable, s’esforça per a ser determinant.

Gran assistent, lluitador implacable en la pressió, i amb un protagonisme constant en el joc, ens demostra partir rere partit que té una qualitat immensa. Només ens queda demanar que els seus registres golejadors s’apropin als habituals. Estem davant d’un davanter amb majúscules, i segur que els seus tan esperats gols no trigaran a arribar.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram