La incapacitat congènita dels catalans per a la política pot assolir nivells de traca i mocador. Tot i això, som on som. A tres mesos d’unes plebiscitàries i amb tots els partits espanyolistes mobilitzats, fins i tot, amb rojigualdes gegantines com la que decorava les espatlles de Pedro Sánchez. És curiós, l’espanyolisme cada cop treu banderes més grans i l’independentisme i els partits polítics que el defensen intenten eliminar les estelades dels actes públics en pro de la concòrdia i del secessionisme social.
Sia com sia, Pablo Iglesias participarà en les eleccions plebiscitàries amb certa pàtina etnicista. Fins i tot, alguna gent del seu entorn assegura que suspesa participar a la Via Catalana de l’11 de Setembre. Dijous a Llefià diferenciava entre el Bajo Llobregat (sic), l’Hospitalet i Cornellà del rere país. Potser no recordava que a Badalona, on pronunciava el míting i imitava Pimpinela, una independentista de pedra picada com Dolors Sabater ha substituït l’Albiol amb el suport de la CUP i el vot de l’impertèrrit convergent Ferran Falcó.
El discurs d’Iglesias pot sonar bé però és antic. No és de lluita de classes sinó geogràficament etnicista. De fet, per buscar un discurs d’alliberament nacional i social no cal que Joan Herrera es petonegi amb Iglesias. Li recomano que faci com la CUP i algun company seu d’EUiA, com en David Companyon, i llegeixi les cartes que mantenien Andreu Nin amb Trostky el 1930 sobre el suport del proletari a la independència de Catalunya. Aquí els deixo un fragment, perquè no s’hi esforci ni a buscar-les. Potser trobarà més proximitat que no pas en el discurs, ben travat, d’Iglesias.
“La classe obrera ha de defensar fins al final les reivindicacions democràtiques declarant que està disposada a recolzar, per la via revolucionaria, el dret de les nacions a l’autodeterminació, inclòs el dret a la separació.
Pot la classe obrera fer seva la consigna de la separació de Catalunya? Si es tracta de l’expressió de la majoria de la població, sí.
Com pot expressar-se aquesta voluntat? Mitjançant un plebiscit lliure, o per una assemblea de representants de Catalunya o per la veu dels principals partits als que segueixen les masses o en fi, per un aixecament nacional a Catalunya (…).
No cal dir que les consignes democràtiques no volen en cap cas apropar els treballadors a la burgesia republicana, al contrari… alhora que ha de recolzar tot moviment realment democràtic, aplicant sense reserves una política de front únic, cal desenvolupar una lluita intransigent contra la burgesia, desemmascarant el seu doble joc”. Quanta raó tenia en Nin!
