A l’Atenes clàssica, els ciutadans que es desentenien dels assumptes públics eren anomenats idiōtēs. No era un insult a la intel·ligència, sinó a la manca d’implicació. La paraula designava els que vivien tancats en el que és privat, indiferents al que passava a la polis. Avui, segles després, l’advertiment continua vigent: enmig d’una crisi estructural d’habitatge, girar la mirada és una forma de complicitat.
L’habitatge, en aquest país, s’ha convertit en una trinxera. Per a moltes famílies, aconseguir un sostre digne i segur s’assembla més a una cursa d’obstacles que no pas a un dret garantit. Els preus pugen, els contractes s’escurcen, les hipoteques ofeguen i els desnonaments –encara que invisibles a les portades– continuen executant-se dia rere dia, com una hemorràgia silenciosa que dessagna els nostres barris.
I, tanmateix, encara hi ha qui pensa que tot això no va amb ell. Que la gent desnonada “alguna cosa haurà fet”; que si no pots pagar, ja et buscaràs una altra cosa, més petita, més lluny, més precària. Com si l’habitatge no fos una necessitat bàsica, sinó un premi reservat a qui “se’l mereix”.
Aquest pensament no és ingenu: ha estat sembrat amb cura pels que s’enriqueixen amb aquesta situació. Bancs que venen els nostres deutes a fons voltor, grans tenidors que acumulen pisos buits mentre milers de persones no tenen on viure i governs que fan veure que no ho veuen o que legislen a mitges. La lògica és clara: convertir la necessitat en negoci i la injustícia en normalitat.
Aquí és on entrem de ple en la dimensió política. Perquè l’habitatge no és només un problema social: és una qüestió profundament política. La inacció, la falta de valentia i el seguiment dels interessos dels lobbies financers no són neutres: beneficien qui ja té poder i castiguen qui no té alternativa. Ho hem vist amb lleis que arriben tard i malament, amb mecanismes de protecció que depenen més de la mobilització social que de la voluntat institucional, i amb administracions que sovint prefereixen no enfrontar-se als grans actors del mercat.
I, mentrestant, es fabrica un enemic útil: “l’okupa”. Un relat interessat i amplificat per la dreta mediàtica i política que ens vol fer creure que el gran problema del país no són els fons voltor, ni els lloguers abusius ni els més de 3 milions d’habitatges buits, sinó les famílies que, arraconades pel sistema, entren a viure en un pis buit per no dormir al carrer. Aquestes famílies vulnerables es presenten com una amenaça. Se les equipara a màfies, se les anomena delinqüents i se les demonitza en tertúlies i campanyes electorals. Però el que no es diu és que la majoria d’aquestes persones ocupen per necessitat, i ho fan en immobles propietat de bancs o fons que no compleixen cap funció social.
No et tanquis en el teu món mentre al teu voltant creix la injustícia
Aquest discurs no només falseja la realitat: la manipula amb finalitats ideològiques. Serveix per desviar l’atenció del veritable problema –la mercantilització de l’habitatge– i justificar polítiques encara més repressives. El missatge és clar: protegir el negoci, encara que això impliqui criminalitzar la pobresa.
Fins quan acceptarem que els fons voltor tinguin més poder que les famílies? Fins quan permetrem que l’habitatge públic se subhasti o es privatitzi? Quant més es pot tensar el fil abans que es trenqui del tot?
Cal una política valenta que no tingui por d’anomenar el conflicte. Que no es limiti a posar pegats, sinó que garanteixi el dret a l’habitatge amb mesures estructurals: frenar l’especulació, ampliar el parc públic, regular els lloguers de manera efectiva i protegir qui ja està sent expulsat de casa seva.
Però aquesta política no arribarà sola. O l’empenyem des de baix, o no arribarà.
Afortunadament, cada vegada hi ha més gent que entén que això no és un problema individual, sinó col·lectiu. Que l’habitatge no és només una qüestió de xifres, sinó de vides. Que darrere de cada lloguer abusiu, de cada notificació judicial i de cada maleta feta amb urgència hi ha dolor, por, vergonya… Però també dignitat.
I hi ha qui no es resigna. La PAH, els sindicats d’habitatge, les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, les xarxes veïnals… Col·lectius que resisteixen, acompanyen i construeixen alternatives. Que defensen l’habitatge com un bé comú i ens recorden que la polis –la ciutat– només es pot sostenir si ningú en queda fora.
Per això, tornem a l’advertència original: no siguis idiota. No et tanquis en el teu món mentre al teu voltant creix la injustícia. No pensis que no hi pots fer res. Perquè sí que pots. Pots informar-te, donar suport, alçar la veu, organitzar-te. Pots decidir no callar.
L’habitatge és un problema de totes, i només juntes podem canviar les regles del joc. No es tracta de caritat ni d’heroïcitat. Es tracta de responsabilitat ciutadana. De dignitat compartida. I de no oblidar mai que, en aquesta polis, ningú hauria de dormir amb por de quedar-se sense casa.
Juanjo Ramón, portaveu de la PAH
