El passat 20N, en les estones lliures entre misses a Franco i homenatges a la seva memòria, els seus seguidors avui al govern d’Espanya van decidir passar als fets i estrangular financerament la Generalitat. Mas-Colell explica que els controls d’accés al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) equivalen a una intervenció via l’article 155. Ho confirma Artur Mas, per a qui està clar que l’Estat castiga Catalunya per la seva actitud política. Diuen Montoro i Sáenz de Santamaría que la vigilància més gran busca garantir una correcta administració dels fons autonòmics i assegurar la legalitat de la despesa. Són els que en quatre anys han saquejat els fons de la Seguretat Social, que és de tots i també de Catalunya, deixant-nos en el 50% del que van rebre. Els que porten vint anys pagant i cobrant sobresous en negre, tramant Gürtels i Púnicas, volen eliminar les subvencions a la dependència dels altres però les paguen amb escreix al pare del president del govern i no creuen que hagin de donar cap mena d’explicació per tal mesquinesa. Els que privatitzen allò que toquen i s’ho queden. Els que han arruïnat el país.
La guerra bruta (o sigui, la guerra a seques perquè tota guerra és bruta) contra l’independentisme català va començar fa molt de temps. Es va voler sepultar amb la voladura controlada de la immundícia del clan Pujol. Es va pretendre seguir administrant dossiers més o menys falsos contra Mas i els convergents, filtrant operacions policials i escenificant registres a les seus de Convergència amb grans escenificacions mediàtiques.
La col·laboració dels mitjans de comunicació unionistes en l’atac a l’independentisme és essencial. Als pasquins “La Razón” o “ABC” s’hi han sumat “El País” i un front tancat de xiringuitos digitals finançats amb els fons rèptils. Les escombraries impreses vénen acompanyades del soroll de fons dels galliners tertulians de ràdios i televisions privades i públiques en què uns indocumentats a sou deixen anar verí catalanòfob fins i tot per les orelles. Els audiovisuals privats semblen menys sectaris perquè toleren una mica més opcions no estrictament neofranquistes o neofalangistes, però sempre que no donin corda a l’independentisme. Fins i tot “El Intermedio” sembla haver arribat a la censura encoberta, i la millor prova és que el propi programa ha cregut convenient fer un acudit sobre això mateix. Un acudit amb poca gràcia.
A la bateria mediàtica s’hi suma ara un nou pamflet, anomenat “El Español”, que obre una nova via de joc brut escampant mentides sobre suposades activitats il·legals i violentes de la gent de la CUP. Preocupant, l’assumpte, no per allò que hi hagi de cert, que serà pura invenció, sinó perquè són els mateixos que porten més de deu anys deixant anar la immundícia de l’autoria d’ETA en l’atemptat d’Atocha amb l’objectiu d’exonerar els islamistes. O sigui, allò problemàtic no és la falsedat de la invenció, sinó que estigui en mans d’autèntic bòvids que puguin passar-se lustres repetint les seves mentides i escampant escombraries.
El mitjà espiritual per excel·lència, l’església catòlica, també ha rebut ordres de sumar-se al front catalanòfob. Els bisbes espanyols avisen que les simpaties independentistes són simpaties pel diable i que els que anhelen una República catalana atempten contra el dogma, l’Esperit Sant, la fe i qui sap si la virginitat de Maria. Per sort, els bisbes catalans mantenen a ratlla l’horda de creuats tridentins perquè, si no, ja s’hauria proclamat la guerra santa a l’altre costat de l’Ebre.
El govern, els mitjans, l’església i, per descomptat, l’exèrcit i part de la banca i l’empresa formen el front compacte de la guerra bruta contra Catalunya. Fa temps que no s’esgrimeixen raons (mai no hi van ser), ni es recorden tradicions (són inventades), ni s’addueixen sentiments (sempre van ser simulats). Ara són els “desplantes”, els exabruptes, els insults, les amenaces i les mentides. Tot s’hi val per trencar la voluntat d’emancipació d’un poble. Els indepes estan sols i només compten amb les seves pròpies forces. Per això és important que puguin confiar en elles.
Perquè el front contrari, el de la guerra bruta, és compacte. No només el conformen els elements citats. També s’hi inclouen els partits polítics de fora i de dins del parlament espanyol. Tots donen suport a l’hostilitat del govern central envers Catalunya, inspirada en la tradició franquista. No la qüestionen. En allò referent als assumptes catalans, l’oposició no existeix. Tampoc en la resta, però aquest és un altre assumpte. El menys compromès amb allò més brut de la guerra bruta contra Catalunya, Podemos, també deixa fer, ja que sap que un mínim de comprensió el desplomarà de vots i, a Catalunya, la seva organització de confluència, CSQP, no només deixa fer sinó que és part activa en obstaculitzar l’acord entre JxSí i la CUP.
Davant l’allau de la guerra bruta, la responsabilitat del bloc independentista de forjar un acord per fer públic el 21 de desembre, no abans, és històrica.
