Quan algú em pregunta si la intel·ligència artificial equipararà o suplantarà la humana, sempre penso que ChatGPT, per molt que s’hi esforci, no pot lligar. Lligar pot semblar fàcil, però és una de les activitats més complexes que fa l’ésser humà. Requereix enginy per atraure la complicitat de l’altre, però sense passar-se per no resultar barroer. També demana una gestió dels temps: no podem escriure’ns cada cinc minuts després d’una primera cita, però tampoc podem esperar una setmana per enviar el següent missatge. I, finalment, implica un cert control: mostrar interès, però no urgència.
El joc de la seducció és un joc d’equilibris. I la telefonia mòbil complica molt les coses. Hi ha persones que et parlen cada cinc minuts; altres que ho fan uns dies i després desapareixen; alguns que només es comuniquen amb àudios de 3 minuts i altres que et responen un “hahaha” set dies després. També hi ha qui t’envia un “hola, guapa” a les tres de la matinada. Lligar implica, entre altres coses, una compatibilitat de ritmes comunicatius. I trobar algú que xategi al teu ritme és més difícil que el fet en si de trobar algú que t’agradi.
Trobar algú que xategi al teu ritme és més difícil que el fet en si de trobar algú que t’agradi
A mi, amb les relacions amb els homes, em passa com amb les plantes: les mato per excés o per manca d’aigua. I és que mai sé quan he d’escriure. De vegades intento fer-me la simpàtica i altres cops mantenir la distància, però mai l’encerto. I no es tracta només d’acoblar-se en els ritmes, sinó també en l’estil d’escriptura. Quan algú m’escriu més de tres emojis seguits, penso que no té el cap ben moblat. Els emojis actuals em semblen infantils i els antics em generen tendresa. Els que escriuen sense, i a més no fan faltes d’ortografia, tenen el meu cor guanyat.
Després hi ha el contingut multimèdia. Si no conec algú, no m’agrada que m’enviï fotos. Sembla que estigui impacient per mostrar-se, i la impaciència, ho hem dit al principi, no lliga amb la seducció. Una foto que només es pot veure una vegada em sembla un acte de covardia. I el sexting, un invent per als que no entenen res. El sexe és el contrari de la fredor d’una pantalla: tacte, olor, fluids.
Lligar mai no ha estat fàcil, però establir el vincle a través dels telèfons ho fa encara més difícil. Per això els suggereixo que, quan coneguin algú, a la clàssica pregunta de si estudia o treballa afegeixin la de si xateja molt o poc. És fonamental en els temps que vivim. I així i tot, sort.
