Ho tornarem a fer. Els presos polítics -la majoria- van deixar intuir que ho tornarien a fer, i poca estona després va arribar Jordi Cuixart per deixar claríssim, apuntin-s’ho a les seves respectives Moleskine, senyors jutges, que ho tornarà a fer. Noti’s la tranquil·litat d’esperit amb la que pronuncia aquelles paraules, perquè es fa realment complicat que no se’t glaci l’ànima d’admiració i de patiment.

Davant d’un tribunal que el té segrestat des de fa prop de dos anys, amb totes les circumstàncies personals que l’envolten, amb una sentència dura i venjativa sobrevolant-li aquell cap tan ben moblat, Cuixart s’asseu i, amb un mig somriure, pausant el temps, amb una mirada que Déu me’n guard de ser repressor i tenir-la al davant, els diu que la segona part serà millor que la primera.

Cuixart va exercir de líder civil i pràcticament moral. I va fer-ho acompanyat de l’exemple humanista de Romeva, de l’abraçada pedagògica de Rull, de l’embat ferm de Turull, i de tantes altres contundències i emocions.

Ho tornarem a fer, efectivament. Ara mateix encara no sabem com, no sabem amb qui, no sabem quan. Però ho tornarem a fer. I aquest mantra ha de ser útil per redecorar-nos les conviccions, sí, però també per reversionar-lo i tenir present altres realitats tan importants com la nostra. Com, per exemple, que l’Estat també ho tornarà a fer. Tot, fil per randa. O com, per exemple, que els que no van fer res llavors per garantir drets fonamentals, tampoc tornaran a fer res ara.

A banda dels nostres plans, de les intencions que tinguem a partir d’ara, avui ens trobem en un moment de lucidesa i de realisme prou envejable per pensar també en els plans dels altres i intentar endevinar-los. L’octubre de 2017 no els vam endevinar; ara podem dibuixar-los una mica més, avançar-nos als esdeveniments o crear-ne de nous. Fem-ho, perquè probablement ens ajudarà a tenir èxit, a banda de tenir raó.

Tornem-ho a fer, però tornem-ho a fer sabent que ells també ho tornaran a fer, sabent que hi ha qui no té res a repetir. Tenint en compte aquest context sencer, i amb uns líders que, amb encerts i errors, han demostrat dia rere dia que hi són i que hi seran, que la presó els ha segrestat els cossos però no les idees ni les ganes de conquistar futurs, el repte col·lectiu que ens ve a sobre ha d’acabar bé per força. I sense força. Com sempre, però diferent.