“Agost, vacances”. És una frase que no lliga gens amb les revolucions, i no hi ha dubte que just passat l’estiu hi ha una data revolucionària en potencia: 27 de setembre, Plebiscit per la Independència de Catalunya. “Tot està venut”, és una altra frase que va sonar just abans de les eleccions municipals , però el triomf espanyolista a la capital catalana va demostrar que hauria calgut més esforç.

El problema, però, no és la mandra, sinó la manca de perspectiva; i continuem mirant-nos el melic. Els que viuen immersos dins l’univers sobiranista només veuen sobiranistes. “No cal anar a pescar un peix inexistent!”. Després encara trobem els més alienats, aquells que, tot innocents, es pregunten “com pot ser que tants independentistes hagin votat la papereta de la Colau?”. Doncs, jo conec molta gent de la ceba, i de molt rars, i cap ni un ha votat Colau. La realitat és que Catalunya és molt gran i que aquells “peixos inexistents que no calia pescar” en realitat sí que existeixen i sí que voten.

Una altra paràbola que he sentit durant la passada campanya electoral fou que «hi ha dues classes de militants independentistes: els “monjos”, que fan feina dins la comunitat, i els “capellans” que evangelitzen el poble». Qui ho deia era un ateu del morro fort, però li servia per criticar “la gent que limita el seu activisme a la família i les xarxes informàtiques en comptes de sortir al carrer i convèncer els veïns”. Doncs bé, jo introduiria una tercera figura: el “missioner”.

El “missioner” és el més important quan t’adones que a l’hora de sumar vots no n’hi ha prou amb la unitat dels de la “ceba” sinó que cal incorporar tots els que puguin tenir alguna cosa a guanyar però no ho saben. No és fàcil la tasca del “missioner”, i no tant per la inseguretat de moure’s per barris exòtics, sinó sobretot pels problemes del llenguatge: cal explicar conceptes econòmics i matemàtics complexos a persones no iniciades i que tenen dins de casa seva –a través de les televisions i ràdios que escolten– els “predicadors de l’enemic” que els adoctrinen amb referències a la seva cultura i tradicions d’origen, molt més fàcils de combregar.

Els “missioners” existeixen però són pocs encara, a poques setmanes del plebiscit. Són pocs perquè la majoria activista es mira el melic i creu que arreu és com a casa seva, ple d’independentistes. En canvi, alguns ens movem en barris on no se sent ni un sol mot en català, i aquests veïnats –els que van votar espanyolisme a les municipals– podrien votar independència si se’ls expliqués els avantatges esconòmics que gaudirien. Alguns de nosaltres treballem en col·lectius força grans, de mig centenar de companys, i prou sabem que voten espanyolisme en un 90%. I sabem que no ho fan pas perquè creguin que sent espoliats per Madrid es guanyen la glòria patriòtica castellana, sinó “per desconeixement” dels perjudicis de pertànyer a Espanya”. Ens queda agost per fer el gran “esprint missioner”, coherent amb la importància de la revolució potencial que tenim al davant.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram