Es diu que la pandèmia, a part de les conseqüències sanitàries, també ha comportat un canvi en les relacions humanes, familiars i de veïnatge, en la forma de comportar-se per a la pràctica diària de les moltes facetes de la nostra vida quotidiana. Anar a comprar queviures, a on? Anem a la merceria, comprem i puja a 0,90 € un metre de goma; proposta del venedor: “Ja passaràs a pagar-m’ho”. El perruquer diu: “Si tinc un forat, et truco, que tu vius a la vora”. Al cap d’una estona, em truca i em treu la llana del clatell. Li passo un encàrrec a la llibreria: “Ja te’l preparo i et trucaré”. El forn de pa: “Passa d’aquí a una estoneta, que el pa de motlle sortirà del forn”. El restaurant: “T’ho faig i quan ho tingui et truco i passes a buscar-ho”. La peixateria: “M’ho encarregues i demà tindré el lluç”. L’adroguer, que ens recomana quins productes són més adients per desinfectar-nos les mans i objectes de casa. I no acabaríem mai de posar exemples de serveis pròxims que donen resposta quasi immediata a les nostres necessitats, i tot ho podem fer caminant! Sense pujar al cotxe, sense contaminar l’atmosfera, fent exercici físic, que és tan recomanat i essencial per a la nostra salut física. I, de fet, també mental, perquè parlem amb persones, no amb una pantalla fent els encàrrecs a unes centrals de no sé on, de les que som només un número de client, sense cap empatia entre venedor i comprador, sense preguntar-nos què tal ens va i comentar com ens en sortirem d’aquesta calamitosa i terrible pandèmia.

Tot això també ens fa ser més humans, més fraternals amb els ciutadans que ens envolten; fem més comunitat.