Les serps d’estiu són, en llenguatge periodístic, aquells temes que omplen hores de ràdio i de tele, omplen planes i planes de diari, sense tenir realment cap rellevància informativa. És allò d’haver d’omplir els informatius quan tothom està de vacances, fins i tot les notícies. Però aquest estiu, a més de les serps, hi ha hagut escurçons. I uns quants!
L’últim escurçó d’estiu ha estat el protagonitzat per Xavier Garcia Albiol, el flamant nou candidat del PP per a les eleccions catalanes. Va ser ell qui, l’endemà dels incidents de Salou i els manters, va sortir per dir que “els Mossos no han estat a l’alçada de les circumstàncies”. Pam! L’escurçó ja havia sortit del cau i la veritat és que va cuejar força, perquè les serps d’estiu sempre tenen molt camp per córrer.
Podria ser un escurçó sense més si no fos per la piulada del Kim Aulet, que informava que el dia abans de la declaració contra els Mossos, Xavier Garcia Albiol s’havia reunit amb Ignacio Cosidó, el director general del Cuerpo Nacional de Policía, al restaurant Barceloneta del Port Vell de la capital catalana. Podria ser una casualitat, sí. Però en política, més que casualitats el que hi acostuma a haver són causalitats.
No sabem de què van parlar Garcia Albiol i Cosidó, però que l’endemà d’un dinar amb el director de la policia espanyola, el candidat del PP a Catalunya qüestioni la policia catalana fa pensar més en la causalitat que en la casualitat. A més, no és el primer cop que passa. La seva predecessora al càrrec, l’Alícia Sánchez-Camacho, arran del cas Camarga, també va qüestionar els Mossos arribant a anunciar públicament que renunciava a l’escorta dels Mossos per demanar que la seva escorta policial fos del CNP.
Vaja, que per al PP català, els Mossos no són una qüestió d’estat. Perquè quan es tracta de qüestions d’estat, el PP –com el PSOE– no tenen cap mania a empassar-se els gripaus que calgui. I, a Espanya, la policia sempre ha estat una qüestió d’estat, sempre s’ha defensat i sempre s’ha blindat de qualsevol crítica partidista. Però queda clar que si la policia és catalana tot canvia. Una autèntica frivolitat política, molt allunyada de qualsevol sentit d’estat, a no ser que considerin que Catalunya ja no forma part de l’estat espanyol.
Una frivolitat i, sobretot, una injustícia cap a un dels cossos policials més castigats d’arreu d’Europa. Perquè si bé és cert que les policies democràtiques han d’estar constantment fiscalitzades per la societat i, per tant, pels mitjans de comunicació, també ho és que, els últims anys, cada cop que hi hagut controvèrsia al voltant d’una operació dels Mossos, s’hi ha posat la lupa. Mentre que, quan les coses surten bé, s’hi passa de puntetes.
És el cas dels dos mossos que van salvar una família amb cinc criatures, quan el seu cotxe era arrossegat per la riera de Cunit cap al mar. Una història de pel·lícula, en què dos germans mossos, fora de servei, que eren al balcó del seu apartament, van baixar espontàniament a salvar un cotxe i van jugar-se-la per aconseguir salvar el pare i les cinc criatures petites que hi havia dins del vehicle, totalment inundat i anant riera avall.
La història de Cunit és una història commovedora, però, és clar, no aporta rèdits polítics. Per això, tot i haver pogut ser una serp d’estiu, ha estat eclipsada pels escurçons. Vénen temps convulsos. Temps farcits de punyals i mentides. Uns temps en què ja no hi haurà espai per a les casualitats, perquè tot són i seran causalitats.
