Al Principat català, les dates 10J del 2010 i 15M del 2011 són dues referències que cal citar sempre quan s’explica d’on i com neixen candidatures que trenquen les costures dels partits i són confluències plurals, que sumem al compromís de diferents espais, aportacions col·lectives i també individuals de persones provinents dels moviments socials i l’associacionisme. El que anomenem els Guanyems, però que pren noms molt diversos. Són dues referències que exemplifiquen com hi ha un moment en què el divorci entre el sentir popular i el rumb polític de les institucions és tan immens que es produeix un cop de puny sobre la taula, un “prou!”, i s’activa com mai l’empoderament ciutadà per reclamar i construir una alternativa. Va passar amb la manifestació del 10 de juliol de 2010, de protesta per la sentència contra l’Estatut, que va treure massivament al carrer persones de tot el país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, i va passar amb les acampades del moviment 15M, el moviment dels indignats, un clam mundial de protesta per com s’estava gestionant la crisi financera, afavorint les desigualtats i fent pagar els disbarats de les elits més riques, una minoria privilegiada, a costa de les desafavorides butxaques de la majoria no privilegiada, les classes populars, la gent treballadora. En ambdós casos les persones que ens trobàvem colze a colze a les places i als carrers érem votants de partits diferents, perquè en les lluites la gent es barreja i fa pinya, sense mirada sectària ni cotilles partidistes. A la vida real tot és molt més plural i transversal que en el món de la política de partits.

“Vivim un moment en què més que mai cal posar la política al servei de la vida amb valentia”

El 10J es pren de referència per l’inici del cicle de l’independentisme massiu a Catalunya. El 15M és la referència pel naixement de l’anomenada nova política que reclama posar la vida al centre i practicar la democràcia participativa, no només la representativa. En ambdós casos, la població, organitzada, marca l’agenda política i obliga els polítics professionals i les institucions a canviar la seva forma d’exercir la representació democràtica, i la suma de les dues referències explica el naixement al Principat de noves candidatures disposades a transformar la política de les institucions, candidatures rupturistes amb el règim del 78, sobiranistes per la defensa del dret d’autodeterminació, radicalment democràtiques, transformadores, que posen la vida al centre de la política, treballen per la justícia social i la construcció de la República Catalana barri a barri, poble a poble, ciutat a ciutat. Des de baix.

Ara vivim moments molt complexos, crítics, des del punt de vista sanitari, social, climàtic, econòmic i democràtic. Una crisi de seguretat humana que inclou la preservació de la vida i el seu sosteniment amb dignitat, i també la preservació dels drets democràtics bàsics. Moments en què més que mai cal posar la política al servei de la vida amb valentia, i que en la conjuntura d’una nació sense estat com la catalana, dominada per un estat amb tan mala qualitat democràtica que es pot qualificar obertament de demofòbic, ens cal, com a ciutadania, activar-nos i empoderar-nos, i posar molta atenció als propers passos a fer pel que fa a com escollir la representació política. Sobretot després d’una legislatura al Parlament absolutament fallida durant la que la picabaralla, les desqualificacions i la falta d’unitat estratègica per fer front als principals problemes i reptes, han fet perdre la confiança de la majoria de gent en els polítics i en la política.

Als espais de lluita i de construcció d’alternativa, siguin pel dret a l’autodeterminació, pel dret a l’habitatge, pels drets laborals i les pensions dignes, per la defensa dels serveis públics o per la transició ecològica, les persones s’enxarxen, ens enxarxem, de forma plural i transversal, formant espai ampli i acordant estratègies, tàctiques, accions i processos. Sumant i multiplicant, generant sinergia. Ha de ser possible traslladar aquest esperit col·laboratiu a la política. De baix a dalt.

D’altra banda, als municipis és on aterra la vida. I és als municipis on és més fàcil l’existència d’aquests espais polítics més permeables, menys partidistes, perquè cal donar resposta als problemes de la vida diària de les persones, des de l’absoluta proximitat. La política que es fa des del municipi, des de baix, queda, però, massa lluny dels espais de presa de decisió política. I vull explicar un exemple.

“Raons per portar l’experiència del municipalisme transformador i de les candidatures transversals al Parlament no en falten”

L’abril del 2016, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, va convocar una cimera política i social sobre l’emergència habitacional, per anticipar una resposta conjunta i fer front comú a les retallades que el govern espanyol i el Tribunal Constitucional tenien previst fer contra la Llei 24/2015 d’emergència social i de protecció del dret a l’habitatge. A la cimera, a més de la Taula del tercer sector, la PAH, entitats municipalistes i altres agents socials, hi vam ser convidades a participar les alcaldesses i alcaldes de les ciutats catalanes més grans. Per damunt del nostre color polític, fèiem pinya per afrontar un dels problemes més greus que assola la ciutadania del nostre país, poble a poble, barri a barri, ciutat a ciutat. Quatre anys i nou mesos després d’aquella primera cimera i sense entrar a valorar el fruit d’aquell treball (la nova llei impulsada, les seves limitacions i les noves restriccions estatals imposades), vull destacar el fet en si. La convocatòria. Un encert fer-la per afrontar un problema de país, i un gran desencert que fos només una pràctica puntual. Una anècdota. Reunir el món municipal i els agents socials hauria de ser el sistema habitual de relació institucional: piràmide invertida, de baix a dalt. Que el president hagués sigut alcalde podia marcar la diferència, ja que quan s’ha passat pel govern municipal l’anàlisi de la realitat i de les directrius polítiques que ha de prendre una institució de país com el Parlament, no es pot entendre sense tenir en compte les aportacions dels alcaldes i alcaldesses, que coneixen, coneixem, el pols de la vida a peu de carrer. Però les cimeres participatives i els espais de deliberació conjunts no van ser, dissortadament, la tònica.

Raons per portar l’experiència del municipalisme transformador i de les candidatures transversals al Parlament no en falten. De baix a dalt cal guanyar una nova manera de fer política, al servei de la vida. Aquestes festes cuideu-vos molt, cuidem-nos. I parleu de política, reflexioneu sobre allò que us falta rebre dels polítics. I, si us sembla bé, ens ho anem explicant al carrer, on ens trobarem, perquè és on es guanyen les lluites.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram