Benvolguts,

Ja està bé. Ja està bé, no?

Heu aconseguit, amb perdó, fer-me enfadar. Fins aquí podíem arribar. Perdoneu-me, però fins aquí podíem arribar, si us sembla bé. Valorem-ho. Crec que podríem arribar fins aquí i prou, tot i que estic obert a parlar-ne. A parlar-ne una vegada més. Com vam fer fa unes setmanes, en una reunió fantàstica i constructiva que vam tenir amb vosaltres. En guardo un gran record, sincerament. I la factura també la guardo, però em quedo amb el record, la cortesia i les bones maneres. Cal ser positiu.

Creia que amb la conversa que vau tenir, amb perdó, amb el nostre director de Relacions Internacionals, l’Albert Soler, tot quedaria aclarit. Que el diàleg, la pedagogia, les disculpes, el pagament de la primera multa, el perdó per ser com som i els tímids somriures ho acabarien calmant tot. Però no, no ha estat així. I no ho entenc. Perdoneu-me, però no ho entenc, si em permeteu no entendre-ho, i ja disculpant-me d’antuvi. Perquè aquella estratègia d’entesa i de ponts eterns era #BonaPerAlBarça i #BonaPerALaUEFA.

Què devia poder fallar, què no va ser capaç de transmetre prou bé l’Albert, l’home empàtic que entén la causa de la llibertat d’expressió perquè va col·laborar en la fundació de l’emblemàtica Societat Civil Catalana? Què no va ser capaç de comunicar prou convincentment l’Albert, l’exsecretari d’Estat de l’Esport que va afirmar en una entrevista a La Vanguardia (10/07/11) que no hi hauria seleccions catalanes oficials perquè “una part no pot jugar contra un tot”? Quina part de les explicacions sobre el nostre país i la nostra convivència caldria que remarquéssim una mica més, amb perdó, malgrat els nostres esforços? Crec que ja ho hem fet tot i amb els millors representants. Si cal, però, estic disposat a fer-ho ara jo personalment, una vegada hàgim pagat la segona multa amb una propina del 20% que afegirem amb molt de gust. Em desplaçaria jo mateix cap a Nyon després de passar pel banc, si ho voleu, i en un matí desencallaríem la situació. El dia que us anés bé, a l’hora que em digueu. I ja em pagaria jo el vol, de veritat, no patiu. Nosaltres ens encarregaríem del vol, de l’hotel, de les pastetes i dels bombons, com sempre. I de la vaselina.

Tot sigui per poder demanar-vos disculpes novament i explicar-vos millor, cara a cara, amb encara més pedagogia, el perquè de tot plegat. Segur que ho entendreu, dirigents meus. Procuraré ser encara més convincent que l’Albert. Encara més, si cap. Ara bé, també us avanço una cosa amb seguretat i fermesa: espero, perdó, que, perdó, no es torni, perdó, a repetir, ai marededéu, perdó, una sanció, perdó, perdó, com aquesta. És sobrepassar una línia vermella que no estem disposats a tolerar massa i que avui mateix dibuixarem dos metres més endavant perquè tingueu camp per córrer fins al dia 4 de novembre, quan juguem el pròxim partit de Champions al Camp Nou. I allà, quan rebem la tercera multa, tornarem a dibuixar-la uns metres més enllà amb una cara de disconformitat que jo mateix me la imagino i ja se’m posa la pell de gallina. Però ho farem perquè serà llavors quan, malgrat tot, caldrà esprémer al màxim la via del diàleg i la calma, i serà llavors quan arribarem per fi a un acord que farà que mai més hagi d’escriure una carta plena d’enuig moderat i de contundència relativa per defensar discretament i amb concòrdia els interessos del nostre club. Ai, disculpes també per aquesta última frase, sens dubte excessiva. Disculpes sinceres.

Esperant rebre el número de compte per fer l’ingrés al més aviat possible, rebeu una cordial salutació d’un president que ara i aquí certifica que mai ningú no ens podrà tòrcer.

Atentament dolgut,

Josep Maria Bartomeu

WhatsAppEmailXFacebookTelegram