Els escàndols de corrupció fan molt mal a tota societat que els viu. Aquesta obvietat ens porta a dir que les corrupteles, per l’alt grau d’ineficiència i d’immoralitat que desprenen i el greuge social que generen, són un mal a eradicar si de veritat volem fer un estat nou, creïble i seriós. Els espectacles que estem vivint durant els últims temps perjudiquen molt a les nostres institucions i ens allunyen de l’ideal de país eficient i, alhora, donen arguments a tots aquells que volen desprestigiar el sobiranisme.
No passem per alt que a un país que s’assembla més del que pensàvem amb Catalunya, com és Itàlia, els principals partits polítics a inicis dels noranta amb la xacra de la corrupció per davant van desaparèixer i van donar pas a gentola de dubtosa reputació com Berlusconi, Bossi, ara Grillo, i anys d’inestabilitat política i institucional. Encara que sembli mentida sempre es pot caure més baix i anar a pitjor. Cal entendre que la corrupció com a sistema forma part inherent del període autonomista i que trencar amb aquest és la forma i fórmula més eficients de fer net.
En algun altre article que he escrit he parlat que la pitjor corrupció no és la dels diners –no la justifico en cap cas–, és la de les idees. El problema rau en el fet que ambdues van interconnectades i la primera retroalimenta a la segona. Els successius governs d’Espanya s’han servit del recurs de la corrupció per guanyar adhesions i comprar voluntats polítiques. Així feien possible que determinades reivindicacions catalanes, com el sobiranisme sense anar més lluny, es perdessin pel camí i que es produís un discurs de doble moral, criticat per una part de la ciutadania però que s’interpretava per una majoria com quelcom pragmàtic, hàbil i eficaç. Era l’única manera que es podien fer negocis polítics amb Madrid, a força de practicar el que es coneixia amb el nom de fer ‘la puta i la Ramoneta’.
Res podia ser més erroni, però les circumstàncies ho possibilitaven i en aquells temps la independència generava encara massa temor i Espanya gaudia de cert predicament. Avui les coses han canviat molt i, a banda que la gent ha esdevingut molt més crítica, el sobiranisme ha estat capaç de generar una il·lusió i unes perspectives d’esperança. L’espectre de la corrupció pot malbaratar aquest somni i és imperatiu acabar amb ella i fer net amb un passat encara ben present. Que un partit com Podemos a Espanya o el seu equivalent a Catalunya, es digui com es digui, esdevinguin beneficiaris polítics de la insatisfacció actual no pot ser, en cap cas, una bona notícia. Pot ser comprensible que una part dels electors vulgui trencar amb els vells partits especialment, si aquests, no fan la necessària endreça dels seus afers econòmics i polítics. Ara bé aquestes opcions, per populistes i mancades de realisme, no són solució per a ningú.
La independència cal fer-la per realitzar un país millor, on la meritocràcia i la transparència hi juguin un rol determinant. Ens cal una gran dosi d’autoexigència i eliminar tares que han estat presents, més del que pensàvem, en el comportament públic de determinades persones que no han interioritzat que significa servir a la gent. Voluntat de servei i pensar, com ens deia Kennedy, en el que hom pot fer pel seu país i menys en el que el nostre país pot fer per nosaltres. El patriotisme és això i no pas considerar Catalunya el nostre patrimoni personal.
