buff

Mai no he amagat la meva condició republicana i d’esquerres, però encara que molts no em creguin, us puc assegurar que no escric des d’aquest vessant, sinó com un ciutadà normal fastiguejat pel lamentable espectacle que s’ha ofert amb el relleu del cap d’estat. De veres, no tinc cap intenció d’ofendre ni d’insultar els que han viscut aquest moment amb il·lusió, però escoltar determinades declaracions i veure com la majoria de mitjans de comunicació han abandonat qualsevol esperit crític i lloen fins a límits insospitats la corona i els futurs monarques resulta del tot insuportable.

El ‘telediario’ de la televisió estatal (que paguem tots) va crear el seu particular compte enrere (“quedan x días”), fent un desplegament de mitjans sense precedents i oferint als espectadors una imatge edulcorada i sense ombres d’una institució en hores baixes. Tot s’hi val per vendre que sense Joan Carles I no tindríem democràcia, que la successió arriba en el millor moment i que els ara ja reis suposaran gairebé una revolució, portant el país al “lloc que li correspon”.

També els polítics s’apunten a aquesta espècie de catarsi col·lectiva, animant els madrilenys i tots els espanyols a engalanar els seus balcons, els seus cotxes o el que calgui amb la bandera pàtria o, millor encara, amb la foto de Felip i Letizia, donant les gràcies per comptar amb una parella tan preparada per encapçalar l’estat espanyol. De fet, els empresaris de Madrid van distribuir més de 50.000 cartells perquè estiguin exposats a tots els establiments de la capital.

Espero, i ara sí que torno al meu republicanisme, que passi aviat aquest barroer intent de l’stablishment per reforçar una institució caduca i anacrònica (però que tan bé ha servit els seus interessos). Intent que també es podria qualificar de paradoxal, ja que per evitar entrar en debats profunds s’utilitza el paper “purament representatiu del rei”, però alhora reclama a Felip VI “que dirigeixi els canvis que el país (?) necessita”.

per Andreu Grimalt