La presència de Mariano Rajoy i la plana major del PP ha despertat només interès entre els seus acòlits. Entre les seves paraules: “Conec Catalunya i sé que és molt plural. Ningú té dret a parlar en nom de tota Catalunya. Ningú”; “quan la Generalitat no pot finançar-se, com hem solucionat el problema? Amb plebiscits? No, amb el Fons de Liquiditat”; “hem fet a Catalunya el mateix que a altres comunitats espanyoles. Precisament per això, perquè és espanyola”; “el 9-N es va fer un simulacre de consulta amb el resultat que dos de cada tres catalans van decidir no participar”; “no arribem al nivell de sofisticació d’altres, però el desplegament de propaganda internacional preparat pel 9-N va ser un fracàs”; “i ara què? 18 mesos de viatge a enlloc. Mai un governant havia perdut tant el temps ni provocat tanta confusió i inestabilitat”.
La veritat és que la visita de Rajoy i del PP no ha interessat massa a ningú; fins i tot la mateixa Carme(n) Chacón ha declarat que la culpa de la situació de Catalunya són els atacs del PP contra l’Estatut i la llengua catalana durant la recollida de signatures que es va fer per tot Espanya, i que Rajoy hauria d’haver vingut més a Catalunya. Llàstima que ni la Chacón, ni Rajoy, ni el PSOE ni el PP tenen res per oferir a Catalunya. Perquè, quin és el projecte que tenen per a Catalunya? N’hem tingut mostres les darreres setmanes: des de la suspensió del decret de pobresa energètica aprovat pel Parlament de Catalunya, acusant-lo d’insolidari amb la resta de l’Estat espanyol, a la minsa inversió prevista en els pressupostos espanyols en infraestructures per al 2015 (la penúltima autonomia en inversió, només superant Navarra, amb 1.072 milions d’euros, la inversió prevista més petita en els darrers 17 anys), a més de la querella presentada contra el nostre president i dues conselleres per desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions en el procés participatiu del 9N. El Govern espanyol ja no té res a oferir a Catalunya; per això, molts catalans ja hem desconnectat, mentre esperem que es concreti cap a on anirà el procés fins a assolir la sobirania absoluta.
Després de la conferència del president Mas i d’Oriol Junqueras les altres formacions polítiques van detallant les seves postures, mentre se succeiran les reunions i les trobades, més o menys formals, per debatre la fórmula que finalment serà l’escollida per concórrer a les pròximes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Perquè ja sabem el què, les eleccions anticipades, només ens falta saber el com i el quan.
Ara, el perill més gran és com s’ho farà l’Estat espanyol per dinamitar tot el procés. L’endemà de la conferència del president Mas, els mitjans de Madrid s’afanyaven a fer propostes sobre com calia fer-ho; de ben segur que el govern espanyol va repassar tots els editorials i les columnes per trobar-hi idees ben sucoses, però no s’hi val a badar. La hisenda pròpia i l’acció exterior segurament són a l’ull de l’huracà, ja que són dues de les estructures vitals per a la creació del nou estat: la recaptació tributària garantiria els recursos necessaris per mantenir l’estat del benestar i la seguretat de l’èxit del procés, i l’acció exterior assegura el reconeixement internacional i la creixent internacionalització de l’economia catalana, que suposa ja el 25 % de les exportacions espanyoles.
Per això és tan important trobar la fórmula que garanteixi, en primer lloc, l’èxit del procés, i en segon lloc, que tots els vots independentistes tinguin cabuda en una o en diverses llistes, amb acords a priori o a posteriori de les eleccions, per als nous i per als vells independentistes, per als indecisos que encara no s’han convençut i per als que aviat es convenceran.
