El 47 és una pel·lícula dirigida per Marcel Barcena i protagonitzada per Eduard Fernández que relata la història de Manolo Vital, un acèrrim activista per la defensa de les condicions de vida a Torre Baró (Barcelona). Es va estrenar el passat 6 de setembre i a mitjans d’octubre ja havia superat els 300.000 espectadors. Com molts de vosaltres sabeu després d’haver-lo visionat, el principal objectiu relatat al film és fer arribar el transport públic fins a l’extraradi, a Torre Baró, i fer patent la lluita exercida als barris oblidats, en aquest cas de la capital catalana.
Situem-nos. Estem parlant de la Barcelona dels anys 60-70, i més concretament, dels corrents migratoris de l’interior de l’Estat cap a Catalunya, majoritàriament de l’entorn rural d’Extremadura i d’Andalusia, en un escenari decadent, de persones que ho han deixat tot enrere i que es procuren habitatges construïts amb les pròpies mans (exposats, però, a les exigents lleis del sòl i a la repressió de les forces franquistes). I al llargmetratge, amb Manolo Vital al capdavant, exercint d’heroi dels marginats i escenificant el símbol de la resistència. Un personatge real, que va ser militant polític (PSUC), sindicant i veïnal, però que tot i la seva heroïcitat va ser elevat a un rang superior gràcies a la lluita col·lectiva, al sentit de comunitat i a la resistència. Una batalla també verídica de moltes zones que pretenien aconseguir infraestructures elementals, organitzades en associacions veïnals.
És obvi que al darrere s’hi amaga l’exclusió social patida per emigrants que no disposaven de l’accés als proveïments bàsics com l’aigua corrent, l’electricitat, el clavegueram, l’asfaltatge de carrers i, finalment, el que és la motivació principal de la pel·lícula: el transport públic.
El 47 serà la metàfora perfecta per donar visibilitat, no només a la necessitat de garantir la mobilitat universal de caràcter públic, sinó també al símbol de la lluita social de la connexió entre els veïns “exclosos” i la resta de la ciutat, i especialment, de la necessitat d’enderrocar barreres (tant físiques com polítiques) que esborrin de l’escenari quotidià els carrers estrets i buits, les barraques improvisades i la desolació.
Citaré Albert Recio Andreu, que a la seva crítica sentencia el següent: “El que més ajuda a generar convivència, a generar esperit col·lectiu als barris, a neutralitzar els discursos de la por i el racisme […] són les activitats socials que generen xarxa, connecten el veïnat, trenquen murs i donen sentit a la col·lectivitat”. No puc estar-hi més d’acord. Les accions col·lectives que triomfen són aquelles en què s’apleguen persones amb capacitats diverses, emprenedores, solidàries i plurals (i obertes a tothom).
Els nets o besnets d’aquells immigrants d’Extremadura i d’Andalusia avui mostren a classe actituds xenòfobes i racistes
Veure la pel·lícula i ser de Mollet del Vallès ens condueix a un símil inequívoc: Plana Lledó. Si tenim en compte la transformació de Mollet entre el 1960 i el 1972, amb el canvi que implica passar d’un espai agrari a un espai d’extraradi, toparem amb les mateixes construccions de mala qualitat, amb l’absència de serveis essencials, amb la lluita contra la pitjor entrada de l’heroïna als carrers… Però també amb la necessitat de trobar feina i una escola per als fills. Com molt bé expressava Montserrat Tura en un article publicat en aquest mateix mitjà, abans que es construís el pont sota la via del tren, les famílies enfilaven els camins de pujada i de baixada del talús, enfangats i bruts. Però el veïnat d’aquí també va fer un tribut a la lluita comunitària amb una associació compromesa, bel·ligerant i lluitadora a l’hora de reivindicar els serveis i espais comuns que dignifiquessin la seva posició social, com ho van fer també a la Mina i al Raval, a Sant Roc (Badalona), a Badia del Vallès, a la Florida (l’Hospitalet)… En el cas de Plana Lledó, ja han complert 50 anys de feina ben feta al costat dels ajuntaments democràtics, amb qui han compartit compromisos però també alguna esbatussada, i amb l’ajut d’entitats com esplais, casals oberts, menjadors socials i, fins i tot, de la Companyia de Maria, les monges del Lestonnac, que s’hi van instal·lar a viure durant 25 anys i hi van desenvolupar una tasca humanitària digna d’elogi.
No podem escapar-nos, per tant, d’aparellar la figura de Manolo Vital amb la de Bernabé Soto, la cara visible d’aquest moviment i l’esperit carismàtic del procés de regeneració d’aquest territori, sempre, però, ben acompanyat.
Tanmateix, a Plana Lledó és on es posa en pràctica per primera vegada el Pla de Barris, germen del que amb la primera llei aprovada pel Govern d’esquerres coneixerem com a Llei de Barris. Aquesta legislació és essencial si es volen rehabilitar de forma integral espais subjectes a degradació i millorar les condicions de les persones residents en aquestes àrees, afavorint així la cohesió social.
No podem oblidar que es tracta d’extensions urbanes fetes sense una planificació ni una dotació d’equipaments adequats (insuficiència de xarxes viàries, sanejament, espais públics…), i especialment, sense equipaments que generin teixit cultural i social, és a dir, entorns afavoridors per a la cohesió.
En definitiva, estem parlant que als 70, 840.000 andalusos residien a terres catalanes –el gran fenomen demogràfic del segle XX–, i que per a tots ells marxar era “morir” una mica en la recerca d’un futur millor rere unes raons inqüestionables: la feina, el futur i les oportunitats. Siguem honestos a l’hora d’afirmar que, amb marcades excepcions, aquesta va ser una aventura penosa, embolcallats de tòpics cruels com el dels malnoms, la ignorància i la delinqüència, amb una acollida que no va ser un camí de roses. Eren els “xarnegos”, adjectivats de forma negativa i amb connotacions èticament reprovables. I jo em pregunto: què hauria estat de la societat catalana si no fos per tota la gent que va venir de fora de Catalunya a ajudar?
I no puc acabar sense fer un paral·lelisme que la meva experiència a les aules m’ha reportat i ofès particularment. Avui, els nets o besnets d’aquells immigrants d’Extremadura i d’Andalusia mostren a classe actituds xenòfobes i racistes envers els subsaharians, magrebins o sud-americans que actualment viuen als mateixos pisos que els seus avis i que s’han d’enfrontar al mateix heroisme, sent objecte d’un tractament asfixiant. I que són assetjats i criminalitzats simplement perquè han emigrat a la recerca d’una vida millor.
Ester Safont, docent
