L’activitat a Cerdanyola va danyar la salut dels veïns. Foto: Norma Vidal / ACN

L’Audiència Provincial de Madrid va condemnar Uralita el passat 4 d’octubre a pagar 3,5 milions d’euros a 14 veïns de Cerdanyola i Ripollet per haver estat exposats a l’amiant provinent de la fàbrica de la companyia situada a Cerdanyola. Aquesta és la indemnització més gran a la qual s’ha condemnat l’empresa, que va tenir la planta més gran de l’estat a la vila cerdanyolenca operativa entre 1907 i 1997.

La sentència es fa ressò del dictat del Tribunal Suprem, que diu que “coneixent el perill que comportava la utilització i inhalació de fibres d’amiant” Uralita “no va actuar amb la diligència exigible en emetre sense el control adequat a l’ambient exterior les fibres d’amiant”. Així, la companyia té responsabilitat civil per “danys causats a les poblacions circumdants de Cerdanyola i Ripollet en inhalar els seus habitants les fibres emeses a l’ambient exterior sense el degut control”.

Els efectes devastadors d’aquesta situació els va viure en carn pròpia Lluís Sallés, un dels indemnitzats, que ha valorat a Línia Vallès la sentència. La seva mare va perdre la vida a conseqüència d’estar exposada a la toxicitat expulsada per la fàbrica, després de patir un mesotelioma que la va fer viure amb visites constants a hospitals durant quatre anys. A més, el seu avi, treballador de la fàbrica, va morir d’asbestosi per la inhalació directa de les fibres d’amiant, i el seu tiet de càncer de pulmó. Així, Sallés i els seus dos germans van patir la tragèdia com a conseqüència directa de l’activitat industrial d’Uralita.

Sallés considera que “no té sentit” pensar que la indemnització fa justícia i que es tracta d’un relat basat en “la perversitat dels diners”. D’altra banda, explica que està d’acord amb la sentència entenent que “obliga qui ha provocat el mal a reconèixer que és culpable”. Per a l’afectat, el que primer li va venir al cap quan es va fer pública la decisió judicial van ser “els dies de quimioteràpia i saber que fes el que fes la mare es moriria”.

Sallés remarca que “no es tracta d’una malaltia que s’agafa per una loteria de la vida”, sinó que està “provocada per una estructura mercantil que era absolutament conscient que estava fabricant verí, i ho continuen fent a altres parts del món”. La seva anàlisi va més enllà, i assegura que Uralita “té un tarannà més propi de l’edat mitjana, on l’amo és propietari fins i tot de la gent que viu a les seves terres”. En aquest sentit assegura que “Uralita ha estat propietària dels cossos dels seus empleats fins a la mort”.

Per la seva part, Esther Pérez, una de les advocades del col·lectiu Ronda, afirma que la sentència “solidifica el criteri de la responsabilitat d’Uralita per les patologies que deriven de l’exposició ambiental i domèstica a l’amiant expulsat de forma temerària i incontrolada a l’exterior per l’empresa”. Es tracta, doncs, d’una prova més del terrible dany causat per la companyia.