La societat ha abandonat i invisibilitzat sistemàticament les persones amb malalties mentals i el suïcidi. Foto: Arxiu
Si ningú t’hagués ensenyat que la ‘a’ és una vocal i que les paraules tenen un significat, ara mateix no podries llegir-nos. Aleshores, què passa si vius en una societat on no s’eduquen les emocions i la salut mental encara és un tabú?
Des del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) informen que el suïcidi és la primera causa de mort entre les persones de 15 a 34 anys a Catalunya. “La nostra societat és adultcentrista i està enfocada en el món de l’adult perquè és el productiu. És evident que una societat que no dona importància a les cures i posa la productivitat al centre de tot deixa moltes ferides emocionals”, afirma Isaura González, membre del secretariat i responsable dels projectes de suïcidi juvenil i salut mental al CNJC, fent referència al fet que la falta de cures emocionals provoca que un 20% dels joves hagin pensat algun cop en treure’s la vida.
“La pandèmia ens ha deixat coses bones. S’han obert per primer cop línies de suport emocional (n’hi ha una d’específica per a joves) i s’han donat recursos per invertir en projectes d’acompanyament psicològic. És necessari que tot això no canviï ara que tornem a ser productius”, alerta Gónzalez, la qual considera que la Covid-19 ens ha ensenyat que “el més important som nosaltres” i que, per aquest motiu, s’hauria de començar a parlar de salut pública.
Gónzalez reivindica que els Centres d’Atenció Primària (CAPs) haurien de tenir una perspectiva de salut mental i que els trastorns mentals no han de quedar abandonats a les urgències.
20% és el percentatge de joves catalans que han pensat algun cop en treure’s la vida
Les xifres parlen per si soles. El 90% de les morts per suïcidi estan vinculades amb una afectació mental. I segons l’última anàlisi de la mortalitat a Catalunya (Departament de Salut), 126 dones i 333 homes es van suïcidar l’any 2018.
És per això que des del CNJC demanen que s’implementi una assignatura obligatòria d’educació emocional “per poder lluitar contra les morts evitables”. “És molt important tenir eines i que es facin polítiques que ajudin a treballar el patiment i a cuidar-nos. És una gran mentida el fet que si es parla del suïcidi, s’augmenten els morts per aquesta causa. És hora de plantar-li cara”, afegeix Gónzalez.
En aquest sentit, l’any passat el Parlament de Catalunya va aprovar, per unanimitat, una moció sobre la salut mental i la prevenció del suïcidi juvenil que té com a objectiu una millor coordinació entre les diferents institucions sanitàries, especialment pel que fa als Centres de Salut Mental (CSM) Infantil i Juvenil i als d’Adults.
Sigui com sigui, la secretària de Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS), Anna Lara, lamenta que des de les administracions públiques encara queda molt camí per recórrer en plans de prevenció contra el suïcidi. “Fa dos mesos que s’ha obert el primer telèfon dedicat a cobrir aquests casos, la línia de l’esperança. Però encara no hi ha una crida a la salut mental general, i es podrien evitar moltes morts”, diu entristida Lara mentre recorda que la majoria de familiars que han perdut un jove s’han quedat en xoc perquè no s’imaginaven que tenia un patiment interior tan gran.
La realitat no és senzilla. S. X., una vallesana de vint-i-sis anys, explica a Línia Vallès que el Centre de Salut Mental (CSMA) de Granollers no l’atén. “Des de juliol que no em donen resposta i m’han posat en una llista d’espera enorme amb tota la gent que necessita que els seus metges els contactin. És trist, però l’ajuda que estic rebent ara mateix és inexistent”, es queixa S. X., que pateix un trastorn límit de la personalitat i ha hagut d’explicar el seu historial a un altre metge per telèfon, cosa que li ha estat “molt desagradable”, perquè s’ha quedat sense medicació i no podia contactar amb el seu especialista.
Fa temps que els mitjans es fan ressò de la saturació que estan vivint els CAPs vallesans i s’adverteix que molts malalts se senten abandonats pel sistema sanitari actual. Aquesta desatenció també l’estan vivint els usuaris dels CSMAs, que en casos com el de la S. X. poden arribar a provocar que entrin en estats depressius i d’ansietat aguts.
Amb tot, Gónzalez, Lara i S. X. comparteixen que la societat ha abandonat i invisibilitzat sistèmicament les persones amb malalties mentals i el suïcidi. Per desconeixement, per por o per vergonya.
