El pelegrinatge del 26 de gener d’enguany. Foto cedida
Lourdes és un dels principals destins de pelegrinatge al món, visitat cada any per entre cinc i set milions de turistes. Fins a la ciutat francesa es desplacen persones de tots els països per conèixer l’espai on l’any 1858 una pastora de la localitat hauria presenciat fins a 18 aparicions de la Mare de Déu i on, posteriorment, s’haurien produït curacions miraculoses, en beure l’aigua que brolla del mateix punt on hauria estat vista. Però per viure una experiència similar no cal anar tan lluny, perquè el Parc Natural de Collserola té la seva pròpia Lourdes metropolitana, i també faria miracles. Es tracta de la Mare de Déu de Lourdes de Can Cerdà, que compta amb tot un recinte dedicat a venerar la seva imatge al lloc on s’hauria aparegut, l’any 1974, a la veïna del barri d’Horta de Barcelona Pepita Pugés. Es diu que va ser a la zona coneguda com a Can Cerdà, dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès.
D’aquest episodi ja fa mig segle i, tot i que l’espai no ha adquirit ni la fama ni el prestigi de Lourdes malgrat les seves evidents similituds, encara ara hi continuen anant a resar i a visitar-lo desenes de devots, principalment de Cerdanyola. De fet, el 26 de gener d’enguany el lloc tornava a acollir un pelegrinatge, organitzat pel Grup de Devots de Can Cerdà, que, lluny d’assemblar-se al fenomen generat per les aparicions de la Verge ara fa 50 anys –quan s’hi aplegaven milers de persones de tot el país atretes per la fe i la curiositat–, servia per recordar aquest moment icònic del passat.
El fenomen de la Verge
Segons recorden en declaracions al Línia Vallès des del Grup de Devots i segons recullen documents i mitjans de l’època, el 8 de novembre del 1974 Pugés hauria tingut una revelació de la Mare de Déu, que li demanava que anés a resar a Can Cerdà. Dit i fet, la barcelonina va dirigir-se cap allà i, mentre resava el rosari baixant pel camí que passa per la masia de Can Cerdà, hauria sentit que la cridaven. En girar-se, sobre un arbre caigut, al costat d’una font, se li hauria aparegut la Verge i aquesta li hauria encomanat resar el rosari en aquest mateix punt els dies 11 de cada mes.
L’11 de novembre d’aquell any, fins a 14 persones van congregar-se a l’espai, seguint Pugés. Segons recorda la revista de divulgació històrica El Pou, durant l’oració la veïna hauria caigut en èxtasi davant d’una nova aparició. “Va semblar que es desplomava, però es va incorporar amb rapidesa i, mirant fixament l’arbre inclinat, els presents van sentir dir-li en català, com si repetís alguna cosa que sentia: ‘Soc la Verge de Catalunya’”, es relata a la revista. A continuació, també s’explica que la Verge hauria avançat a Pugés les propietats miraculoses de la font, que hauria estat beneïda per la mateixa Mare de Déu. “L’aigua de Can Cerdà curarà l’ànima i el cos. Veniu i beveu-ne, netegeu-vos amb ella i pregueu. La vostra ànima quedarà purificada”, transmetia la veïna, encara en èxtasi.
“A partir d’aquell moment, el grup que cada dia 11 acompanyava Pugés a Can Cerdà va anar creixent i es van començar a viure les primeres curacions miraculoses, algunes de malalts terminals, fins que al febrer del 1976 va sortir un reportatge del tema a la revista Lecturas i al març a Informe Semanal d’RTVE”, relaten des del Grup de Devots. Des de llavors, les aparicions es van convertir en tot un fenomen, ja que el dia 11 del mes següent van arribar a desplaçar-se fins a Can Cerdà “4.000 persones, 800 automòbils i quatre autocars”, col·lapsant la carretera d’Horta i obligant a tallar-la, segons recull El Mundo Diario.
Una imatge històrica de les aparicions de la Verge un dia 11. Foto cedida
El fenomen, però, no va allargar-se més enllà del mes de juliol, ja que l’arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany, va promulgar un decret en el qual rebutjava la possibilitat que es produïssin aparicions de la Verge a Can Cerdà, i el rector de la parròquia de Cerdanyola d’aquell moment, Josep Rosell, va validar-lo. Des de llavors, Pugés no va tornar més a Can Cerdà i, dos anys després, l’agost del 1978, va morir.
Tot i el seu traspàs, però, el grup consolidat que l’acompanyava cada dia 11 va continuar amb les oracions, fins que l’any 1984 va impulsar la Fundació Can Cerdà. Segons expliquen des de l’organització al Línia Vallès, va néixer per “poder comprar els terrenys de Can Cerdà als diversos particulars als quals pertanyien i així poder-hi construir un santuari i tot un recinte dedicat a la lloança de la Verge”.
Finalment, el mateix bisbat de Barcelona, que anys abans havia rebutjat les aparicions, va autoritzar-hi la construcció d’una capella, que s’inaugurava el 2001.
El recinte en l’actualitat
D’aquesta manera, s’ha pogut mantenir, fins ara, la tradició d’anar a resar cada dia 11 a Can Cerdà. Tot i això, el Grup de Devots assegura que “actualment el recinte té moltes mancances” i hi demana tot un seguit de millores.
“Està brut, descuidat, amb tanques oxidades i amb l’altar de la capella en mal estat. És vergonyós i penós”, denuncien. En la mateixa línia, lamenten que la font beneïda estigui “tancada amb una porta metàl·lica i en un estat deplorable d’abandonament”.
Davant d’aquestes acusacions, des de la Fundació expliquen que “l’any 1993 la Generalitat va obligar a clausurar totes les fonts que naixessin molt a prop de terra, com la de Can Cerdà”. “Amb tot, com que sabíem que estava beneïda, vam trucar a experts perquè derivessin a un pou aquesta mateixa aigua, que ara surt en una altra font situada més amunt i que està totalment potabilitzada, tal com marca la llei, a diferència de la de la font original”, detallen. “Tot aquest procés el vam fer sota les directrius de l’Agència Catalana de l’Aigua, i per això la primera font es va haver de tancar, perquè no complia la normativa”, afegeixen. Sigui com sigui, des de la Fundació asseguren que, tot i que la font original estigui clausurada, a Can Cerdà encara ara es continuen produint miracles amb l’aigua de la nova font. “En total, n’hem registrat més de 400 al llarg d’aquest mig segle”, relaten.
Pel que fa a les acusacions de deixadesa del recinte, les mateixes fonts argumenten que, estant en un Parc Natural, han de complir les limitacions establertes. “No podem eliminar espècies autòctones ni podar o netejar quan vulguem, sinó en èpoques molt concretes”, conclouen.
