Si una cosa ens ha ensenyat Ada Colau durant els mesos que porta com a batllessa de Barcelona és que, estratègicament, és molt més llesta que tota la seva oposició junta. Quan es tracta de comunicar, i quan parlo de comunicar parlo de comunicar per a la seva gent, per als seus potencials votants, l’alcaldessa no té rival.

Colau i el seu equip sabien perfectament que l’exposició generaria polèmica. Sabien que la polèmica l’alimentaria una oposició que, pobreta, no en sap més. I sabien que l’argumentari d’aquesta oposició arribaria a un punt de demagògia prou sòlid per acabar beneficiant-la. Ho sabien tot perquè la seva política es nodreix, bàsicament, de saber aquestes coses i aprofitar-les, esprement cada oportunitat amb una gràcia inusual.

“Tira endavant l’exposició, Ada. Si l’independentisme es posa nerviós, que s’hi posarà, tot això que tenim. Els retratarem els sentiments, els farem aflorar aquell nacionalisme que tant amaguen, els indignarem amb qüestions que la nostra gent no penalitza. El Born? Què ens importa a nosaltres, el Born? No perdràs cap vot fent-ho al Born, cap ni un. La gent no et valora a tu pel que fas al Born, et valora per altres coses. Fes-ho allà sense por. I així ells quedaran com a nacionalistes exaltats i nosaltres com a simples defensors de la memòria, simples ciutadans sense banderes. I que Franco es vegi ben gros a fora, i tant. Aprofitem que es tracta d’una exposició cultural, provoquem-los. Que caiguin a la trampa, que segur que hi cauran perquè és massa atractiva. No veus que t’odien i que l’odi que et tenen els encega? Només falta que transgredeixis una mica amb Franco! Amb una mica de sort t’acusaran fins i tot d’estar-lo homenatjant i l’hauran dita tan grossa que encara guanyaràs popularitat entre el públic frontissa que tant ens interessa”.

I no calia massa cosa més. Tot el que està passant aquests dies estava escrit que passaria. Tot l’equip de Colau ho tenia ben anotat en tinta d’or. Esperaven aquests dies. Els dies perfectes en què es farien tuits esperpèntics acusant Colau de muntar exposicions a Franco, els dies fantàstics en què la maleïda bandera tornaria a passar per sobre de la cultura i les reivindicacions, els dies gloriosos en què la gent de Colau i la que no ho és però s’hi sent propera se sentirien més orgullosos d’una alcaldessa com l’Ada.

Era fàcil, era previsible. A Barcelona hi ha molta gent que no suporta Ada Colau, i hi ha molta gent que no suporta que no se suporti Ada Colau. I entre els dos bàndols hi ha l’alcaldessa i el seu magnífic equip, capaços de marejar als de la dreta, abraçar als de l’esquerra i ser més llestos que tots ells junts.