Un respecte per a aquest govern central que crèiem que era completament inepte i ha demostrat ser mitjanament inepte, amb alguns instants de lucidesa brillants i envejables. Un respecte i una consideració cap a aquests artistes de la subtilesa que estan aconseguint dinamitar Catalunya sense fer soroll. Fèiem aquelles conyes graciosíssimes amb els tancs, recordeu? Què, trauran els tancs? 

Quan els trauran? Que surtin, va, que entrin per la Diagonal, que riurem. Érem molt bons, fent aquelles ironies. Ens sentíem tots molt valents i hàbils, perquè és clar, els tancs no els trauran, no? No s’atreviran? I suspendre l’autonomia tampoc, perquè això revoltaria tothom d’una manera excepcional i els acabaria anant en contra. Fèiem aquesta anàlisi ràpida i ens donàvem copets a l’esquena per felicitar-nos. Com si no hi hagués més vies per cancel·lar-nos l’existència. Santa innocència.

No. Ni han tret els tancs, ni els trauran. Han tret una cosa pitjor, l’enginy. Els brots d’intel·ligència que un estat havia de tenir per alguna banda. I amb aquestes reminiscències han fet la millor jugada política que podien fer, que és aplicar l’article 155 sense haver d’aplicar l’article 155. Quin gran cop d’afecte. No els ha calgut tirar de testosterona, ni de grans proclames, ni de cap suspensió oficial. Han anat directes a la subtilesa i a la confusió, que és el que més mal fa.

L’Estat ha intervingut la Generalitat a poc a poc, ofegant-la financerament, excusant-se en despeses sobiranistes existents i d’altres majoritàriament inexistents. Saben que aquest procés només té la seva gent, i el que pretenen ara és girar aquesta gent en contra de les seves institucions atacant la part més dèbil de les que es fan i es desfan: la butxaca. Fins ara pretenien atemorir la gent a través d’entitats com l’ANC o Òmnium, però aquesta era una estratègia errònia i han acabat descartant-la. Saben que això els juga a la contra.

Saben que la presa fàcil no és cap institució, sinó la butxaca. I ja és seva.

Per tant, un respecte. Un respecte cap a un Estat que ja ha començat a revoltar les farmàcies, les escoles i els hospitals en contra del seu deutor, el seu govern escurat i autonòmic. Un respecte cap a un Estat que ha tocat la tecla adient en el moment adient per exigir a la societat que es replantegi els seus ideals sense ni tan sols exigir-ho. Ho ha fet subtilment, escampant el 155 sense escampar-lo, actuant de nit, sense fer esclatar res. Rient per sota el nas.

Aquell estat que crèiem inepte ha decidit ser més intel·ligent del que imaginàvem. Tampoc ha fet res de l’altre món, no ens enganyem. Simplement ha demostrat, en definitiva, que és un estat. Res més que un estat. Allò que no som, ni tenim cap intenció estratègica de ser. Un estat. Un respecte.