El 1985, una comitiva de miners arribats d’arreu del Regne Unit va encapçalar la desfilada del Dia de l’Orgull Gai a Londres al crit de “sabem que hi ha més problemes fora de la mina”. Aquest va ser el noble gest que la Unió Nacional va voler retre a la Lliga de lesbianes i gais, molt assetjats per la Dama de Ferro, la qual va jugar la basa del VIH per acabar amb un problema que alterava el silenci. La LGTBI anglesa va ser el grup social que més suport va donar a les necessitats dels vaguistes durant el temps que va durar la lluita més llarga de la història anglesa, condemnant milers de famílies a l’atur, l’aïllament, la indiferència. A morts i detencions.

De la dècada dels 80 al nostre país s’extreuen importants ensenyaments, com aquella unió que protagonitzaven diferents col·lectius a favor de la defensa dels interessos comuns, dels drets humans, de la protecció als més febles. Ja feia anys que la sociocràcia, ciència que vol dir govern de socis, enaltia les relacions humanes correctes davant de la situació depredadora de certs partits que pateix la nostra societat (cert alcalde de Barcelona es va passar un temps vivint a les cases dels líders veïnals). En la tradició pedagògica no podia faltar aquesta inquietud per crear correlacions humanes que generin intercanvis mútuament beneficiosos, de talent i experiència pràctica. Traços gairebé invisibles recuperant senders que no surten als mapes després de tanta autopista abusiva. L’aprenentatge solidari va ser una proposta que va commoure l’alumnat d’un institut d’FP de Badalona que va muntar un projecte al costat d’una associació de protesta contra els desnonaments; ambdues parts van aprendre (molta gent que ara són líders socials han viscut aquestes experiències). S’imaginen estudiants col·laborant en aturar un desnonament? A la tele local no li va interessar la notícia. Els drapaires d’Emaus són persones marginades que conviuen amb la premissa que s’han d’ajudar. Van unir esforços davant la injustícia tot donant motius a qui no tenia una raó per viure (aquesta dinàmica no té res a veure amb el sopar de Nadal per als pobres, o el repartiment d’aliments en llargues cues benèfiques…).

Els partits conservadors amplien els seus èxits en proporció a la inhibició dels sectors de l’esquerra quan preval l’individualisme i es busca l’exclusivitat i l’abandó d’allò comunitari. Per prevenir l’abús de poder, la sociocràcia va proposar el principi del consentiment, una cosa semblant al què Camus va demanar a la seva generació: un activisme que atén la diversitat de pensament, una militància activa en la pregunta i la resposta, en la negació a exercir cap tipus de domini despòtic contra ningú. Una cançó sense lletra que només calia taral·larejar.

S’imaginen una unió d’éssers sensibles en un rescat d’utopies? Que algú posi en contacte les Kellys amb la Xarxa Ibèrica d’Ecoaldees per recuperar pobles morts que habiten els territoris? Què passaria si joves republicans poguessin treballar colze a colze amb xavals de centres de menors per trobar solucions quan han d’abandonar-los als 18 anys? La gent sense llar donaria un cop de mà a les minses dotacions de bombers a canvi que els facilitessin informació sobre pisos buits; els conductors d’ambulàncies podrien rebre molta més ajuda d’homicides del trànsit, els infermers i les treballadores del sexe planificarien al costat de psiquiatres la salut emocional i prevenció d’ansietats per reduir aquest infart de l’ànima que causa tanta destrossa en les famílies. La LGTBI sortiria amb taxistes i els d’Uber de la mà en una desfilada que repartís paquets de carbó en alguns racons dels barris alts amb una nota: no hi ha tants enemics.