Un parèntesi. Aparquem momentàniament el procés, les eleccions, el Barça, les inundacions de París i la imminent arribada de Trump. Fem una pausa i abordem un petit tema, un gran drama, que per motius que desconec passa massa desaparcebut en les nostres tertúlies i parlaments. Aturem-nos i tractem-lo sense por abans que ens fem mal com a país.

A veure com ho descric, que ens entenguem tots. Amb la màxima educació i claredat.

Quan hi ha persones menjant en un espai, un espai comú, un espai ple de companys de feina generalment, és habitual que de sobte aparegui un nou comensal i que aquest, amb total impunitat, digui bon profit o, pitjor encara, que aprofiti. Els comensals presents en aquell espai es veuen llavors obligats a deixar de menjar, a mastegar ràpidament o a parlar amb la boca plena per respondre amb un cordial gràcies. Un agraïment que no aporta res a un comentari que tampoc aportava res i que, a més, si s’analitza fredament, pot considerar-se fins i tot de mal gust i de baixa estofa. Per què m’hauria d’aprofitar, aquell tupper? És imprescindible que ho faci? No es pot menjar simplement per pura golafreria? Quin paper juga vostè en la meva salut privada? És més, qui és vostè?

Aquestes interrupcions es poden anar reproduint tantes vegades com comensals vagin incorporant-se a la sala, especialment en oficines o llocs comuns, fent més pesat i molest un moment tan delicat del dia com és un bon àpat. Un bon àpat en solitud, sobretot (no deixem mai de reivindicar els àpats en solitud, potser un dels millors regals que els éssers humans ens hem fet a nosaltres mateixos). Ep, que aprofiti.

Entra un nou comensal i tota la sala ha d’alçar la mirada, deixar de fer el que estava fent i enretirar-se la bola de pollastre a un costat de la boca per poder procedir a respondre que gràcies per desitjar-me tot això que em desitges. Bon profit. N’entra un altre i es repeteix la mateixa escena i el mateix agraïment. I un altre. I un altre. I una altra interrupció. I un altre fals agraïment.

Fins quan? Fins quan haurem de viure amb aquests constants atacs a la intimitat? S’ha rumiat, ara que estem repensant el país, la manera de prohibir i sancionar aquest error del sistema? Fem-ho.

Pensem-ho. Debatem-ho. No tinguem por d’eliminar tot allò que ens fa més mediocres com a espècie. Si no, en què consisteix aquest país nou que volem fer? Que ens expliquin de què va, si no va de fer un país normal, educat, prudent i no invasiu.

No ho sé, hem de fer alguna cosa i hem de fer-ho ja. No té cap sentit, cap ni un, continuar allargant aquesta agonia, aquests àpats estroncats per una suposada bona educació mal entesa. Hem de deixar de ser aquesta societat pesada que interromp, que no respecta l’altre, que intervé i pontifica quan no toca. Aquesta societat malalta que desitja als altres que li aprofitin coses a la vegada que els obliga a que li agraeixin el gest. I no estaria malament començar aquest canvi de xip desterrant d’una vegada per totes el bon profit, aquest fastigós i aparentment innocent bon profit que cada dia interromp un país.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram