M’heu decebut. Dilluns vaig seguir tots els vídeos i les imatges de l’inici de la legislatura al Parlament i ja puc dir que, en un sol acte, a la primera escenificació pública, m’heu trencat. Heu trigat vint-i-quatre hores. Encara no hi ha ni govern per controlar i ja heu utilitzat la meva confiança per fer i desfer el que heu cregut oportú.
Recordo quan, durant la campanya electoral, condemnàveu la corrupció. I m’agradava. Recordo quan proposàveu noves formes de fer política. I m’atreia. I recordo quan afirmàveu sense por que éreu catalans, espanyols i europeus. I m’entusiasmava. I després de cada discurs t’abraçaves a l’Albert, Inés. I saludàveu i se us veia sensats, coherents i il·lusionats. Aquelles escenes van il·lusionar-me a mi també, van fer-me creure que per fi algú normalitzaria el debat identitari i ens regalaria una Catalunya de tots. Vaig pensar que algú ens uniria, de veritat.
Les intervencions de l’Albert eren brillants i plenes de sentit, deia el que tothom pensava quan els mitjans li ho permetien. No quiero que me echen de mi tierra, la tierra que amo. Y yo tampoco, Albert, pensava, y yo tampoco. I a tu, Inés, Inés, Inesita, Inés, se’t veia segura i solvent, se’t notava la bona formació i el bon aprenentatge. Cap coma fora de lloc, ni un sol error en el discurs. Tot plegat em va fer pensar que el llegat de Ciutadans estava en bones mans, que valia la pena apostar per un projecte que, a banda de lluitar contra totes les xacres d’aquesta societat podrida, es reconeixia desacomplexadament català, espanyol i europeu. Aquell adhesiu, aquell símbol del cor ple d’identitats, em representa i em dignifica. Sóc aquell cor del què parleu.
A la primera oportunitat, però, per sorpresa i decepció meva, ja heu incomplert el vostre dogma. Com si no us sentíssiu còmodes en aquella santíssima trinitat que defensàveu cada dia, com si tot allò fossin només promeses electorals. A la primera ocasió que heu tingut, heu ignorat un himne que també és meu, és nostre, com l’espanyol i l’europeu. Heu deixat de banda un símbol que, sigui un cant o una política social, tant se val, ens uneix a tots. I no puc entendre-ho, no puc entendre perquè no heu aprofitat l’oportunitat i no us heu sumat a la Catalunya plural i de tothom, la que jo havia votat per tenir un país tranquil, en pau, que surti de la crisi i que s’ocupi de tots els catalans, més enllà de banderes i nacions.
I és que això no va d’himnes, sinó d’hipocresia. De falsedat. M’heu mentit, nois. El vostre projecte és únicament d’abast estatal. No teniu cap respecte cap a un símbol legal, constitucional i estatutari que sempre ens ha representat a tots, com ho fa també l’himne espanyol. Només us deveu a un únic projecte, sembla. Dels tres sentiments que defensàveu, heu passat a mostrar-ne només un. Un i prou. Una manera no massa hàbil d’unir-nos, d’acabar amb la farsa d’aquest govern que ens vol separats i oblidats. I, sobretot, una manera inesperada que no entrava dins dels vostres plans, els plans de concòrdia que sempre havíeu explicat per terra, mar i aire.
Si aquesta és la vostra mentalitat, si teniu pensat seguir mentint-me, aquí acaba el meu suport. Creia que per fi es podien fer les coses bé en aquest país, però ja veig que us ha devorat una mena d’antic nacionalisme antipàtic que ni és inclusiu ni té res a veure amb aquelles proclames que escampàveu als mítings, aquells objectius plens de sentit comú en què m’emmirallava. Si aquest és el vostre propòsit, desunir, no compteu amb mi. Si el que voleu és trencar un país, aquesta setmana heu perdut un vot.
