Parlar de bogeries resulta, de vegades, més interessant que un bonic discurs. Per això és imprescindible fabricar lletres i resistir.

Allà on la Mònica i tantes altres hi viuen, l’amor és tan important com impossible. Pujar els esglaons resulta una antologia essencial que compta, un a un, cada error estimbat en paraules que intenten endolcir guerres que mai s’obliden i que pertorben l’harmonia. L’esclavitud és una cosa estranya, els seus barrots descobreixen somnis secs que escanyen l’esperança de temps vençuts per l’angoixa, l’estrès i la depressió. Les males mares formen una coral de cançó trista, un rèquiem de foc on les brases es revifen amb el record de les seves criatures que, orfes, reben l’amor d’altres famílies o en llocs postissos, records que els trepitgen els peus des que s’aixequen.

Darrerament es dedica força temps a dones que reclamen, amb raó, una maternitat digna: compaginar temps social; estudis, tasques domèstiques, relacions… Són “noves mares” que no haurien d’apropiar-se de termes d’altres i menys en connivència amb la fam mediàtica que devora com i quan vol.

En societats de l’espectacle on l’important és cuinar l’arquetip de la culpa i acarnissar-se amb les pecadores, són moltes les veus que malden per obrir escletxes i agitar anhels inventant altres veritats. Elles, les dolentes, es mereixen respecte en aquest espai d’equilibris precaris.

Les polítiques socials es van crear per compensar desigualtats i no per reproduir diferències, alimentar inseguretats i fer la vida més sostenible als rics. El fet social neix d’un dret vulnerat per oferir ajudes de qualitat i acompanyar qui no pot. Perquè no el paguin les de sempre, caldrà desemmascarar aquesta ideologia que justifica les diferències socials apel·lant a capacitats individuals, camuflant amb pols el seu estatus, allà on les fràgils ocupen l’últim lloc.

Sota un silenci que és el soroll més fort, el pas del temps esgota la paciència.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram