¿En catalán? Kiko Casilla va girar-se i va preguntar si podia contestar en català aquella pregunta que un mitjà català estava fent a un jugador català per a un mitjà català. Potser va fer-ho perquè aquella capital, aquell equip i, sobretot, aquella llotja imposen, i la millor manera d’estalviar-se problemes era estalviar-se una part de la seva identitat. És factible que fos així.

I les hòsties no han trigat a caure-li. Com pot ser que una persona adulta demani permís per parlar la seva llengua i, si no n’hi donen, tal dia farà un any. Com pot ser, Kiko, per l’amor de Déu. Tothom li ha retret el gest i ha situat el porter a la picota perquè és el protagonista de la història, perquè és un personatge més o menys públic i perquè considerem que en aquell moment ens havia de representar amb dignitat. Però oblidem que probablement Kiko Casilla és només un jugador de futbol a qui el debat lingüístic no l’inquieta en absolut i a qui la supervivència de la llengua no li fa perdre el son. Pot ser que sigui així. Legítimament. Encara que ens pugui semblar poc íntegre des del nostre punt de vista pesat i combatiu.

Tenint en compte aquest fet, potser fóra bo deixar d’assenyalar l’exporter de l’Espanyol com a persona responsable de fer retrocedir la nostra llengua i preguntar-nos què fem nosaltres, els que la volem preservar sense dubtar en cap moment, els que escrivim articles defensant-la, els que l’estimem com si l’haguéssim parit, per aconseguir que sigui una llengua definitivament normal.

¿Quantes vegades has canviat al castellà en un bar, tu, catalanòfil declarat? ¿Quants cops has vist tu, soldat de la llengua, pel·lícules doblades al castellà perquè la versió catalana et quedava un pèl més lluny, o et semblava un pèl menys excitant… o qualsevol altra excusa? ¿Quantes traduccions en català de llibres has llegit aquest any, prescindint de la versió traduïda al castellà? ¿Quantes vegades has tolerat que la teva filla, el teu pare o el teu cunyat segueixin dient “tenir que” impunement, tu, pompeufabròleg? ¿Quantes vegades has demanat la carta en català en un restaurant o has reivindicat el teu dret a accedir-hi quan no l’han tingut, no com aquest impresentable d’en Kiko Casilla? ¿Quantes vegades t’has dirigit inicialment en castellà a aquella persona que pel físic t’ha semblat que era d’un altre país i, per tant, una segura ignorant del català? ¿Quants comentaris has escrit en castellà a xarxes socials, diaris digitals i derivats perquè a tu, amant de les Homilies d’Organyà, t’ha semblat que aquell enginy sobtat podia traspassar fronteres?

No, el català no el salvarà Kiko Casilla, si no té interès a salvar-lo. El seu gest pot debilitar-lo públicament, però no serà ell qui el salvarà. El català el salvarà tota la gentada que el parla cada dia, que el reivindica allà on pot, i que el manté viu. Pots salvar-lo tu, i pots dignificar-lo tu cada dia amb petits gestos, gairebé sense adonar-te’n. I aquests petits gestos només els poden fer els que s’estimen aquesta llengua per sobre de qualsevol altra cosa. Només ells.

Si aconseguim que Kiko Casilla, a qui ni li va ni li ve, no s’agenolli davant el cap de premsa del Santiago Bernabeu, perfecte, collonut, tot això que tindrem. Però sisplau, no li exigeixis cap mena de gest a ell si tu, soci d’honor d’Òmnium i de la Plataforma per la Llengua, encara no has aconseguit que el teu fill deixi d’amorrar-se a Clan cada tarda.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram