Una gota rere l’altra. Van caient lentament i omplint a ritme encadenat els cubells i ferrades que he hagut de plantar al trespol de casa. Estralls domèstics de la vida en comunitat. Un excés d’aigua, com mai no s’havia vist en una nit al barri vell de Barcelona, i una veïna amant de les plantes, però molt amant. Tan amant que amb les plantes amarades i el seu propi pis envaït per l’aiguat, i com que l’aigua sempre corre, la fugida vertical ha sigut a través del meu sostre. M’aventuro, enfilat a una escala, a trencar la làmina de pintura que té panxa per l’aigua acumulada, i al primer estrip em va a la cara. A raig. Esperaré amb la finestra esbatanada que el corrent d’aire em doni un cop de mà. Que s’eixugui tot, i ho pugui repintar.
Les gotes van fent mal, busquen el seu camí. Tenen un efecte torturador, penetren. Aquest estiu, un pèl estrany, l’hem tingut farcit de xàfecs com els d’aquesta setmana. El clàssic de Raimon cantava a la pluja sense formació, la dels excessos, la de l’escassetat i els excessos. Ja és això el que ens passa, que no tenim manera d’ensenyar-li a comportar-se.
Són elements naturals. L’aigua la busquem, la necessitem per viure, però segons com l’acabem rebent ens fa mal. També passa amb el foc, i també amb el vent. Aquests elements de la natura, que es desfermen i que ens poden abocar a la desfeta en més o menys intensitat. Amb tot, fan la seva feina. I aquests són temps en què costa trobar que tothom faci el que li pertoca. Ja no forçar els elements, n’hi ha que actuen com la gota que cau, abonant la mentida per fer mal, no per construir. És un clàssic de la política, que també bascula en l’esfera quotidiana: l’art de mentir, la tècnica de l’esquitxada, de crear els fets i situacions d’artifici, més que no pas la de respectar aquells que els expliquen.
Ja és ben bé estrany que Donald Trump serveixi de model i manera de fer per a aquells que acusen els seus adversaris de practicar el seu populisme. Però ja ho diuen: l’aigua fa escòrrecs.
Publicat a El Punt Avui
