En l’argumentari d’alguns polítics es recorre sovint a la llibertat dels ciutadans per fer o deixar de fer segons quines accions.

Un exemple paradigmàtic ens el dóna Xavier García Albiol, que invoca la llibertat dels pares dels alumnes catalans per escollir si volen que els seus fills rebin l’ensenyament en castellà o per si els ciutadans tenen tot el dret per anar o no a les curses de braus. El que és estrany és que no entengui ni respecti el què els altres ciutadans i institucions vulguin fer també en nom de la llibertat. O és que va per barris? Es diu “La meva llibertat acaba on comença la de l’altre”. Són compartiments estancs les llibertats individuals o es poden complementar unes amb les altres? Hi ha llibertat per escollir entre el bé i el mal, entre matar i robar, o no? Invoquen la llibertat per sotmetre als rivals.

Qui té el poder controla i administra les quotes de llibertat, en funció de les lleis que aprova la seva majoria. Es fa trampa quan s’inverteixen els termes de forma esbiaixada. El que es discuteix no és si hi ha llibertat per anar als toros, ensenyament en castellà, maltractar a la dona, veure TV3 al país valencià o si es vol participar en un avortament. El que es discuteix és si el principi o la causa principal són acceptables o no i, és en funció del que es decideixi, que la conclusió o l’efecte es fa indestriable. El que està en discussió és la sobirania de Catalunya per prohibir les curses de braus. O és sí o és no, no hi ha alternativa. No es pot escollir entre anar o no als toros, si aquest espectacle macabre està prohibit.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram