Som un país que polemitza. Polemitzem sobre els pessebres municipals, polemitzem sobre derbis jugats en prime time el dia de La Marató, sobre la utilitat dels diacrítics, i sobre si una estàtua franquista ha d’exhibir-se o no al carrer.
Polemitzem sobre tot. I també ho fem sobre Merlí, la sèrie de TV3 que barreja filosofia i adolescència sense aquella pàtina audiovisual tan nostrada. Se l’ha criticat molt, últimament. Que si la manera que té de tractar la filosofia no és prou acurada (com si la sèrie volgués ser una classe magistral de filosofia), que si al final tot acaba anant a parar sempre al sexe (com si volguéssim que anés a parar a un altre lloc), que si l’exemple que s’està donant als adolescents no és l’idoni (com si l’exemple als teus fills l’hagués de donar una sèrie i no tu, pare absent, mare desapareguda). I un llarg catàleg de queixes sobre temes recurrents i sovint avorrits.
Bé, sempre és bo qüestionar-s’ho tot. Que no falti mai el debat. Però, des del meu punt de vista, en aquest cas s’està exagerant fins a uns extrems ridículs i, el més preocupant, no s’està acabant de valorar tot el que, intel·ligentment, a diferència del 90% de les sèries per a jovent d’aquestes contrades, està sabent aportar Merlí.
Sense ser una sèrie per a la història, Merlí és un producte que, durant els primers deu minuts de cada capítol, t’endossa cada setmana una breu càpsula de filosofia diferent. Una dosi reduïda d’un autor que probablement el teu fill no haurà escoltat mai abans amb tanta atenció, i que possiblement tu no hauràs desconegut mai amb tanta ignorància. Només per aquest motiu, per obrir la porta a la filosofia, la maltractada filosofia, en una sèrie per a adolescents i en prime time d’una cadena pública, ja hauria de comptar amb un cert respecte preventiu.
Precisament perquè té com a fil conductor principal l’adolescència i els seus conflictes, Merlí està tenint la virtut de posar sobre la taula gairebé tots els grans temes que afecten aquest segment de la població. Temes que no solen ser protagonistes en altres sèries de públic més generalista i que no deixen de ser claus en una societat (des de l’absentisme parental fins als embarassos en adolescents, passant per les identitats sexuals o pels fills que acaben mantenint econòmicament una família). I crec que els està sabent resoldre prou bé, aportant visions diverses, retratant actituds quotidianes, i fent pensar una mica l’espectador. Fins i tot de vegades la sèrie es permet el luxe de no fer-lo pensar, perquè entén que el seu rol també és el de ser simplement, de tant en tant, una sèrie de ficció.
És una sèrie de ficció, sí, però ambientada a Catalunya, detall important. I per això els personatges joves parlen com parlen els joves de bona part de Catalunya, per fi. I els personatges adults fan sovint la demagògia sobre els polítics que fan els adults de bona part de Catalunya, per fi. I es posa nom i cognoms a actors polítics (l’Assemblea, Ciutadans, Pasqual Maragall) com ho fa diàriament la gent de Catalunya, per fi. I no sé si fins ara gaires productes audiovisuals ni gaires televisions públiques havien tingut aquesta valentia que crec que, tal com està el pati, s’ha d’agrair i molt, per fi.
Tot això, amanit, a més, amb una constant normalització de la mal anomenada anormalitat. Merlí s’està caracteritzant per treure de l’armari totes aquelles realitats que una visió de la moral encara antiga i conservadora d’aquest país s’ha encarregat d’entaforar-hi durant molts anys. Això no és tan important pel simple fet de fer-ho, que també, com per fer-ho davant d’un públic jove que tot just ara comença a fer-se una idea sobre de què va exactament la vida.
En definitiva, Merlí és una sèrie televisiva, no és la vida. I, per tant, crec que l’hem de prendre com a tal, amb els seus errors i els seus encerts. Però trobo que, per no ser la vida, s’hi acosta prou. I per no ser la vida, sap retratar-la prou. I, sobretot, sap redreçar prou bé aquells estigmes que encara avui hi ha a la vida. Més encara a la vida adolescent.
En qualsevol cas, beneït el país que sap ser en tot moment exigent i crític, també davant productes que semblen voler aportar alguna cosa més que una mera conversa absurda entre prepúbers. Diu molt d’una audiència en concret però també d’una societat en general. Un país així fa trempar.
