Farncisco Casares ha rebut un homenatge pòstum amb la instal·lació d’una llamborda ‘Stolpersteine’. Foto: Ajuntament de Sant Just
“Si us explico el que vaig viure a Mauthausen no em creureu”. Això responia a la seva família Francisco Casares, el veí del carrer Roquetes de Sant Just Desvern que ha rebut un homenatge pòstum amb la instal·lació d’una llamborda Stolpersteine, una iniciativa de l’artista alemany Gunter Demnig, que n’ha col·locat arreu del món i que va portar-la personalment -cosa que no passa sovint- per posar-la el 29 d’abril davant la casa on va viure aquesta víctima del nazisme.
Nascut a la població granadina de Motril, Casares va lluitar al costat de la República durant la guerra civil espanyola. “En veure que no se’n sortirien, va travessar els Pirineus”, explica a Línia Tres la seva neta, Noemí Casares, pocs dies després de l’homenatge. “A la França envaïda per Hitler va ser capturat per l’exèrcit alemany i després d’un llarg periple va acabar al camp de Mauthausen”, continua la neta, que afegeix que del temps que va passar al camp nazi els va explicar “ben poca cosa”, com passava amb moltes de les víctimes que van sobreviure “a l’horror d’un autèntic infern”, en paraules de l’historiador Juli Ochoa, coautor amb Teresa Cots del llibre Francisco Casares. El santjustenc que va sobreviure l’infern de Mauthausen.
Els descendents de Casares durant l’homenatge. Foto: Ajuntament
Un lustre de tortura
Quatre anys, 10 mesos i 19 dies va durar la tortura en el cas del jove Casares, que va entrar al camp amb només 23 anys i que durant aquell temps només va poder fer arribar als seus pares una postal de cartó on va escriure quatre ratlles per dir que era viu i que no es preocupessin. Noemí Casares recorda que el seu avi sempre explicava la mateixa història: un company seu que estava malalt li deia “¿Paco, ves el humo de la chimenea? Pues el siguiente seré yo”. De fet, quan va tornar després de la guerra va haver de comunicar la mort d’aquest company a la seva família.
En aquella època no es tenia l’accés a la informació de l’actualitat i les famílies tenien poques o cap notícia dels familiars i esperaven la seva tornada, sovint sense èxit, remarca la Noemí, que continua la narració de la història del seu avi un cop va ser alliberat el camp nazi. “Com que encara no podia tornar a Espanya, va viure cinc anys a París. Aleshores sí que va escriure més cartes a la seva família i, finalment, va poder tornar a Motril, on es va casar amb la meva àvia”. Com moltes famílies del sud de la península, van emigrar cap a Catalunya, primer a Tarragona i Barcelona, abans d’instal·lar-se definitivament a Sant Just, on encara va viure 50 anys “el discret veí que amb la seva bonhomia s’havia guanyat l’afecte i el respecte de tots els seus conveïns”, tal com és definit a l’esmentat llibre d’Ochoa i Cots.
En vida de Casares, ningú al poble es podia imaginar la història que hi havia al darrere i que ara ha estat descoberta per molts amb l’acte de col·locació de la Stolpersteine, la pedra per no tornar a ensopegar amb la cruel inhumanitat del passat. Un passat que continua ben present en l’actualitat, opina la neta de Casares, que tot i que “arriba tard, perquè el meu avi va morir l’any 2009”, agraeix el reconeixement que per a la família representa “una petita reparació”. Aquest reconeixement, a més, coincideix amb el 80è aniversari de l’alliberament de Mauthausen.
