Arribem a primera hora de la tarda al Parlament. És dia de sessió plenària. A la planta noble, les corredisses per anar a votar quan sona la campana se succeeixen. Les converses de passadissos també. I enmig d’aquesta atmosfera ens rep el president Puigdemont. Parlem en clau local durant una hora i mitja. La proximitat com a fil conductor.
Ja fa setmanes que va complir el seu primer any de mandat. Quina nota es posa en clau metropolitana?
No em poso nota. Crec que no ens l’hem de posar nosaltres. Ens poséssim la que ens poséssim no seria creïble. Si la tiréssim massa avall, la gent diria que és falsa modèstia. Si la tiréssim massa amunt, es diria que és sobrevaloració. La nota l’han de posar els ciutadans i, sobretot i en particular, els alcaldes i alcaldesses d’aquest territori.
Amb tots ells ha demostrat tenir-hi una bona sintonia. Per exemple, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ens deia en una entrevista que fa un any el diàleg amb la Generalitat “no era possible” i que des de la seva arribada a la presidència sí que ho és. Què ha canviat?
No ho sé, perquè no puc respondre per quina era la relació fa un any i què és el que fa explicable que hi hagués la situació que hi havia. Segur que hi ha arguments per a tots els gustos.
Potser el seu passat d’alcalde és un factor diferencial que explica el canvi.
El que és cert és que jo em continuo sentint alcalde. Quan vaig a un municipi empatitzo directament amb l’alcalde o l’alcaldessa, al marge del color polític que tingui. Perquè sé que tots ells han estat al capdavant de la societat en uns moments molt difícils i que són els primers responsables que el sistema no hagi caigut. Per tant, s’ha de ser solidari amb ells, perquè, de fet, difícilment tenim agendes gaire divergents de país.
Ah no?
El que preocupa un alcalde o alcaldessa preocupa el president de la Generalitat. I per això jo em poso a disposició de tots els ajuntaments, que són la primera línia de defensa de l’Estat del benestar. Fer-ho forma part de la meva convicció, que a més a més ve alimentada per aquesta vocació d’alcalde que jo no he deixat de tenir. La mirada d’alcalde no es perd mai.
Refer ponts amb l’àrea metropolitana ha estat i és una de les seves prioritats?
És una prioritat de país. L’àrea metropolitana és una estructura d’Estat. No hi pot haver futur de progrés per a Catalunya sense la realitat metropolitana, que està cridada a jugar un rol aglutinador i vertebrador potentíssim. Tant si ens ho mirem des d’un punt de vista econòmic com de coneixement, d’agenda social… L’àrea metropolitana en el seu conjunt és un pilar fonamental. Catalunya es juga el seu futur aquí.
Sobretot en termes econòmics, per descomptat.
La part del PIB de Catalunya que es concentra en aquest territori és immensa, i la potencialitat que té també. Només que analitzem el teixit de centres de recerca i de coneixement públics i privats ja ens en fem la idea. És un dels grans districtes europeus. Per tant, aquesta vocació europeista que té tot l’entorn metropolità és el factor que el Govern no només vol acompanyar, sinó també potenciar. Comptem plenament amb el rol que ha de jugar tot aquest territori en la construcció de la Catalunya del futur.
Entenc que fa referència a la Catalunya independent que vostè desitja, però estem parlant d’un territori on, tradicionalment, l’independentisme ha arrelat poc.
No ens obsessiona fer créixer la base independentista a l’àrea metropolitana. El que és important és que compartim allò que ja sabem que existeix: el capteniment democràtic. Diguem-ho d’una altra manera. Durant moltes dècades, l’autonomisme ha governat regions de Catalunya netament independentistes i no ha passat res. És a dir, el tema no va de ser o no ser independentista, o de ser o no ser autonomista. Tothom pot contribuir a la defensa i al sosteniment del país. Jo no tinc cap dubte que els ciutadans de l’àrea metropolitana ja ho fan al mateix nivell que la resta i que ho seguiran fent, hi hagi una majoria política d’un sentit o d’un altre. Perquè per sobre de tot, el que sí que és indiscutible és el seu compromís democràtic.
La defensa del dret a decidir.
Exacte. Totes les enquestes que es publiquen sobre quina és la percepció dels catalans respecte del dret a decidir indiquen que la immensa majoria, el 80% i de vegades més, estan d’acord a fer un referèndum. I això no prejutja que estiguin a favor o en contra de la independència.
Més aviat sembla que estan dividits, en aquest sentit.
Això és secundari, quan parlem de respecte al dret a decidir. El que és important és aquesta voluntat de resoldre i de voler construir un esdevenidor comú a partir de la democràcia. I aquí no hi ha diferències. És igual la Catalunya metropolitana que la Catalunya no metropolitana. La Catalunya central que la Catalunya perifèrica. És igual. El capteniment és el mateix. I això és una de les coses de les quals com a país ens hem de sentir més orgullosos. Hi ha una solidesa de la convicció democràtica, es pensi el que es pensi, que és el que fa fort el moviment del dret a decidir.
Això no li qüestiono.
[Fa una pausa]. Per tant, tot plegat és el que ens fa sentir molt esperançats pel que fa a la construcció d’aquest país. Al costat d’aquest 80% llarg de gent que totes les enquestes diuen que vol un referèndum, hi ha gairebé la mateixa xifra de ciutadans que acceptarien el resultat d’aquesta votació. I això són tant els del sí com els del no. Què vol dir, doncs? Que som una societat no només profundament democràtica, sinó també profundament unida entorn de la idea de resoldre les legítimes diferències polítiques a través del vot.
En tot cas, des del món independentista es vol fer un referèndum per guanyar-lo, i això passa per fer créixer la base que dóna suport a l’Estat propi a l’àrea metropolitana. Què s’ha de fer?
Explicar que l’objectiu no és la independència. La independència és un instrument, com pensàvem que podia ser-ho l’autonomia, per al desenvolupament de les persones, dels col·lectius, de les empreses, de les famílies. Però ho hem intentat i hem vist que el vehicle, l’autonomia, ja no era útil. Al revés, anava perdent capacitat de resposta davant dels problemes i les demandes de la gent. Tant si parlem de mobilitat, de la qual l’àrea metropolitana n’és deficitària, i de quina manera, com si parlem d’habitatge, de pobresa energètica, de refugiats, de salut… L’instrument autonomia ha caducat. A més, està en mans d’un Estat, governat pel PP durant molts anys i cridat a ser-ho per la dreta espanyolista durant molts més, que es dedica a anar reduint les competències i la capacitat financera de l’autonomia. Per tant, què li diem a la gent?
Que cal un Estat independent?
Que per seguir prestant bons serveis i garantir el futur dels fills i néts de tots els catalans que viuen i treballen a Catalunya, ens cal un instrument modern i nou. I aquest instrument es diu Estat: Estat independent. Però és un instrument. L’objectiu continua sent el mateix. Així com al principi l’autonomia va donar resposta a les esperances de molta gent i va poder desplegar una xarxa de centres de salut, educatius i d’infraestructures territorials i comarcals molt poderosa, l’Estat és l’instrument que pot donar resposta als desafiaments del segle XXI.
Expliqui’s.
L’exigència de la societat catalana, cada vegada més internacionalitzada, que sent propis els desafiaments com el canvi climàtic, les crisis humanitàries i la lluita per la democràcia i la pau al món, fa necessària un altre instrument. Hi ha un desig d’insubornable modernitat en tots els catalans, pensin el que pensin. De país modern, diguem-ne. I per donar resposta a aquesta aspiració de modernitat, que històricament sempre ha tingut Catalunya, avui l’instrument es diu Estat. És l’explicació d’això el que farà que molta gent entengui que, tingui la identitat que tingui, cosa que és innegociable, l’instrument per respondre i donar esperança i oportunitats de futur es diu Estat propi.
Vostè parla d’esperança i d’oportunitats, però molta gent veu amb por el camí cap a la independència. I no sé si la via unilateral per arribar-hi hi ajuda gaire.
La por paralitza. És un instrument al servei del conservadorisme més retrògrad, del poder clàssic, que amb la por en fa prou per paralitzar. Però crec que a això ens hi hem de sobreposar tots. Jo el primer, com a president, però seguidament tothom. Aquí no ens han de tremolar les cames. Perquè val la pena, val molt la pena, que intentem construir un país en el qual puguem sentir que l’Estat no ens va en contra, com passa ara.
No tothom comparteix aquesta visió.
Bé, jo crec que avui a Catalunya no cal ser independentista per percebre que l’Estat espanyol ens va en contra. Qui agafa el tren cada dia sap de què parlo, per exemple. Però és veritat que cal tenir coratge per sobreposar-se a les campanyes de la por que ens fan. Que si perdràs la pensió, que si no podràs anar a visitar els teus parents de fora, que si no podràs parlar en castellà… Un seguit de ridiculeses grotesques, vaja.
Però que molta gent es creu.
És clar, perquè hi ha tota una maquinària de propaganda orientada a la política de la por. I no hi ha res més allunyat de la llibertat i de la democràcia, siguis independentista o no, que la por i l’actuació encaminada a construir una narrativa per atemorir la bona gent. És injust, a més a més. Perquè és clar que la gent pot tenir motius per estar preocupada… ¿Però que no ho està ja avui en dia per les pensions, per exemple? Qui espanta les pensions avui? No és pas l’independentisme. És un Estat espanyol que va buidant la guardiola d’una manera que tothom sap que posa en risc el sistema. I això no ho està fent l’independentisme. Ho està fent l’unionisme.
Potser s’hauria d’explicar millor, doncs.
El que ens agrada explicar sempre és que l’Estat català del futur no pot cometre l’error de l’Estat espanyol, el qual té territoris que senten que els va en contra. L’Estat català ha de ser el de tots els catalans, pensin el que pensin. Se sentin espanyols o se sentin d’un altre origen, perquè això és innegociable. Però l’Estat l’han de sentir com a propi.
Com s’aconsegueix això?
Garantint que quan necessitin de l’Estat un bon servei de Rodalies, el tinguin. Que quan necessitin de l’Estat unes bones pensions, les tinguin dignes. Que quan necessitin de l’Estat un bon salari mínim, el tinguin. Que quan necessitin tot un seguit de prestacions per competir amb altres territoris europeus on la seva administració sí que els ajuda, l’Estat respongui. Que quan exigeixin un model energètic amb uns preus de l’energia adequats, l’Estat hi sigui. Amb tot, un Estat que vetlli pels interessos de tots els catalans i que no els pregunti de quina manera pensen. Avui sabem tristament que l’Estat espanyol sí que ens pregunta si som d’una manera o d’una altra, com ha demostrat amb les beques, per exemple. ¿Per què els estudiants catalans han hagut de rebre més tard que la resta d’estudiants d’Espanya l’import de les beques al qual tenien dret?
Vostè què creu?
Per què són catalans? Aquest error que comet l’Estat espanyol de dir-nos que, per ser espanyols, primer hem de deixar de ser catalans, nosaltres no el cometrem. Aquest és el gran atractiu de construir un nou Estat independent: que el pot fer la gent, pensi el que pensi. No cal ni tan sols sentir-se catalanista per poder participar en la decisió de com serà l’Estat que governarà la teva vida. No cal. No estem davant la construcció d’un Estat identitari. Ningú et demanarà deixar-te de sentir espanyol per construir i participar activament de l’Estat català. No t’ho demanarà ningú. Al contrari, serà un Estat modern.
N’hi ha prou amb aquesta argumentació per vèncer la por de la qual parlàvem abans?
Bé, jo crec que aquesta és la fortalesa en la qual podem basar-nos per desconstruir les campanyes de la por. Per lluitar contra la propaganda injusta dissenyada per espantar la bona gent d’arreu del país. I és aquesta fortalesa la que també explica la força, encara ara, del nostre moviment, malgrat tenir-ho tot en contra.
Un dels llocs on sembla que el procés independentista s’està vivint més a flor de pell és l’Hospitalet de Llobregat. Almenys és on en els últims mesos hi ha hagut més episodis de certa crispació política. Què cal fer per evitar aquestes situacions?
En primer lloc, condemnar de manera inequívoca qualsevol agressió, vingui d’on vingui, cosa que nosaltres hem fet sempre. I, seguidament, no treure’n conclusions abans d’hora. Cada cas s’ha d’estudiar. Siguem curosos. Justament, si una cosa explica la fortalesa del moviment independentista és que és profundament pacífic i pacifista.
Les manifestacions de l’Onze de Setembre ho corroboren.
Mobilitzar més d’un milió i mig de persones durant sis anys consecutius sense cap incident, cap vidre trencat, cap pintada, cap contenidor cremat… No ho pot dir tothom. Quan l’unionisme espanyolista ha volgut competir i ha aplegat gent, jo hi he vist molta agressivitat. S’han fet campanyes molt agressives contra el president Mas, per exemple, dient que mereix un bon afusellament… S’han dit coses molt gruixudes. Per sort, la immensa majoria de la gent d’aquest país fa molts anys que va fer una aposta per la pau, en un moment que potser altres models apostaven per la força.
Això no treu, però, que hi puguin haver moments i ciutats amb més tensió que altres.
Tenim un país on la convivència no només està garantida, sinó que en alguns punts és exemplar. Però de casos aïllats d’agressions n’hi haurà tristament sempre, i s’han de perseguir. I si quan condemnem els culpables veiem que algú està intentant introduir elements de crispació i de violència a la vida política, se l’ha de castigar. Però alerta, que potser podem tenir sorpreses.
Quines?
Ja sabem què ha passat amb tot el tema de la guerra bruta… Potser també hi ha algú a qui li pot interessar que hi hagi un clima de crispació a Catalunya. Per descomptat, a l’independentisme no.
Parlant de processos independentistes, en aquest cas locals, on fa temps que hi ha debat sobre la possible creació d’una nova comarca és al Baix Llobregat Nord. Ho veuria amb bons ulls vostè?
D’entrada, el que hem de fer és ser molt respectuosos amb les dinàmiques que vénen del territori. Sempre escoltar i no tancar-nos mai a res. Però aquest tipus de coses han de ser fruit de consensos. ¿Per què hem arribat a aprovar la Llei d’Aran, que a més reconeix el dret a decidir de la Vall d’Aran? Perquè al final hi ha hagut un enorme consens al territori i també al Parlament al respecte. Per tant, si en algun moment el mapa comarcal s’ha de moure, es mou. La distribució territorial no és sagrada, però cal consens.
Pel que fa a la possibilitat de reconèixer el Baix Llobregat Nord com una nova comarca, però, concretament què en pensa?
No li sé dir, ara mateix. Això dependrà de quin sigui el grau de maduresa del consens territorial al respecte. Però si això es produeix, si hi ha un profund sentiment de comarca al Baix Llobregat Nord, el que ja ha demostrat aquest Parlament és que en serà sensible. Quan això ha passat, vegi el cas recent del Moianès, aquest Parlament ha respost.
Deixem el nord i parlem del sud. Al Delta del Llobregat i també a la zona d’Esplugues, una de les principals preocupacions és la contaminació, provocada majoritàriament per l’alta densitat del trànsit.
Aquest és un dels temes que també preocupen més els governs, no només el nostre. Qualsevol executiu endreçat està preocupat pel tema mediambiental, i en particular per la contaminació. Perquè sabem que té uns efectes directes sobre la salut dels nostres ciutadans. És evident que combatre-la ha de ser objecte d’una política d’Estat que han d’engegar les administracions responsables.
La Generalitat no?
Tristament, nosaltres tenim competències molt limitades al respecte, però les que tenim les exercim al màxim. De fet, hem subscrit l’acord de París sobre el canvi climàtic i tenim clar que la mobilitat, bàsicament la de vehicles que funcionen amb combustibles fòssils, és la primera causa de la contaminació.
Què s’hi pot fer?
Hi ha un seguit de mesures de xoc, algunes de les quals acordades recentment, per poder-ho mitigar, però hem de mirar a llarg termini.
Què hi veu?
Una imperiosa necessitat de canvi de model energètic. I això només ho podrem fer si tenim un país orientat cap aquí. I la pregunta és: Espanya ho està?
Els ecologistes diuen que no.
És que la resposta és no. Hi ha una hiperprotecció dels grans lobbies energètics. Aquest és un motiu clar per dotar-nos d’eines que ens permetin impulsar un canvi de model energètic que vagi orientat al cent per cent cap a les energies renovables i netes. Això és innegociable i s’ha de fer, encara que sabem també que el vehicle elèctric s’acabarà imposant en els pròxims anys i que canviarà completament el paisatge. Si tenim una flota de vehicles elèctrics majoritària, els nivells de contaminació cauran en picat. Però, malgrat això, haurem de seguir contribuint a reduir els efectes del canvi climàtic, que és una de les coses que un país ha de tenir com a primera prioritat.
De la mateixa manera que la lluita contra els efectes de la crisi.
També.
A Cornellà, l’alcalde Balmón ens deia en una entrevista que els ajuntaments s’han sentit “molt sols” a l’hora de fer front a aquestes situacions, en al·lusió a la Generalitat. Vostè que també ha estat alcalde ho comparteix?
Jo no em vaig sentir mai sol, pel que fa a la Generalitat. Hi tenia disputes, però sempre que vaig necessitar la seva col·laboració va respondre. Una altra cosa és que la resposta no fos la que jo esperava o que no es tingués potència per fer-la més gran. Però a mi, com a alcalde, em van anar molt bé les polítiques que va endegar la Generalitat per intentar que els habitatges buits propietat dels bancs poguessin passar a mans dels ajuntaments, per exemple.
Altres exigeixen més.
Quan tenim possibilitats de fer les coses i tenim recursos, les fem. Ara bé, els recursos que generem a Catalunya tristament no es poden mobilitzar prou a favor de les polítiques que necessitem. De totes maneres, en conjunt, l’esforç que hem aconseguit sindicar ajuntaments i Generalitat crec que explica perquè avui podem dir que hem atès tants milers de famílies, que hem evitat tants desnonaments, que hem aguantat bé el cop i que podem mirar endavant.
Hi ha qui s’ha quedat enrere.
No diré que ho hem fet tot bé. Potser no hem arribat prou lluny en moltes coses, però la voluntat de mobilitzar tot l’esforç que fan els catalans, sobretot fiscal, a disposició de les emergències que té el país no ens la pot discutir ningú.
Acabem preguntant al president si, una vegada finalitzi el mandat, li agradaria tornar a ser alcalde de Girona:
“Jo tota la vida em sentiré alcalde. Va ser una etapa molt feliç. Però des que sóc president de la Generalitat la meva vida ha canviat radicalment, i Girona està en molt bones mans. Si quan acabi el mandat tinc la possibilitat de fer política en majúscules, no la descarto. Però ja ho veurem. Això no interessa a ningú, perquè ja no seré president. [Somriu]”
