En l’anàlisi de les teories sobre la justícia, dues preguntes usuals són: Qui dissenya els seus principis? I per a qui es dissenyen aquests principis? Les respostes les trobem al llarg de tota la història atès que els principis constitucionals gairebé mai no han tingut com a propòsit el Bé comú per a tothom, sinó per a grups particulars.
El gaudi dels drets de la ciutadania ha reflectit grans processos d’exclusió al llarg dels temps. El que es viu recentment en els nostres jutjats em fa pensar en aquella llei sobre l’adulteri que van patir les dones, o aquells que ingressen a la presó per molts anys en no poder-se pagar un bon advocat. Algú podria trobar una curiosa relació entre dona i pobresa o altres formes de discriminació que s’han imposat a través de la religió, o per pura ignorància, o per interès.
En l’arena política, tenir propietats i rendes també ha estat un requisit, o ambició, dels qui l’ostentaven… Passar de la societat del privilegi a una de més igualitària és potser un dels contrastos que criden més l’atenció en els nostres dies, segons van caient dades: atur irreparable-emigració juvenil-adquisició improcedent de béns públics-ús indegut de la posició social-salut precària… La desigualtat s’estendrà molt més enllà de la crisi, diuen els experts.
Així doncs, un país amb importants injustícies socials que no pot propiciar una igualtat real que permeti el floriment humà de les persones cau irremeiablement en una proposta conservadora que ho és per a qui té més poder adquisitiu o, dit d’una altra manera, per la forma de distribuir els recursos. Ja ho deia Rawls: existeix justícia quan les institucions s’articulen per realitzar la major suma de satisfaccions de manera equitativa entre els seus membres. Hi ha justícia quan la vida no depèn de les circumstàncies que a cadascú li ha tocat viure. Llavors, ja no es pot ser ingenu, la veritable intervenció no consisteix en tenir, només, accés a recursos, sinó en poder aprofitar-los i millorar les capacitats personals i l’entorn social allà on es viu. Em fa pena dir això quan camino per certs barris.
És possible que jo estigui equivocat o que vegi només part de la veritat. Només he volgut fer una aportació humanista malgrat les resistències fortes per comprendre que totes les formes de conducta humana són un diminut subconjunt dels sistemes. Això no suposa res inèdit respecte a la forma, extensió i funcions de les societats animals, sinó més aviat el retorn al que sempre ha estat: la restauració per desballestar els avenços socials tacant la idea del que és públic amb l’estigma de la ineficiència.
