El passat diumenge dia 8, el tuitaire (i, per cert, ciutadà) Marc Berenguer va fer un tuit dirigit a Lluís Rabell acusant-lo d’haver mentit als ciutadans per haver fet bandera del referèndum durant la campanya electoral del 27S i haver-lo aparcat després, passant a defensar unes noves eleccions en previsió d’uns millors resultats per al seu partit.

El que passà llavors fou esgarrifós. Algú -encara sense identificar- va entrar clandestinament al compte de Twitter de Lluís Rabell i, des de l’anonimat més covard, va respondre el tuit del jove fent veure que era el mateix diputat. Ho feu amb les següents paraules: “La vida és dura. Però ets jove. Aprendràs a patir. Fes-ho en silenci i no atabalaràs la humanitat”. Tal qual.

Quin és el límit de Twitter? On acaba l’aberració? Té línies vermelles, aquest cau de merda que només sap jugar a l’amenaça, a la riota i a l’insult anònim?

És al·lucinant que encara cap cos policial s’hagi pres la molèstia d’investigar quin impresentable va hackejar el compte a Lluís Rabell i va escriure tal vòmit en nom d’un diputat del Parlament de Catalunya. On són els Mossos, en aquests casos flagrants d’usurpació d’identitat? A què esperen? Algú tancarà algun dia aquesta granja de bojos amb passamuntanyes? Hem d’assumir definitivament la impunitat davant d’aquests actes? No. Diguem no.

No vull saber els mals dies que deu estar passant Lluís Rabell. Tot un símbol de l’esquerra, del poble, de la societat civil, el veí del quart, el tiet espitregat, l’incansable de les lluites socials, la torxa dels treballadors, el perseguidor de somnis, l’accent a la i del sí que es pot, el barri fet persona, la solidaritat feta diputada. No vull pensar com es deu sentir després que un covard hagi posat en boca seva una rèplica tan altiva, tan establishment, tan llunyana, cap a un pobre noi que només li demanava explicacions per no haver complert amb el seu programa electoral.

Que li hagin fet això a ell. Ell, que si s’hagués avançat a l’impostor, hauria contestat el noi sense cap mena de problema i exemplificant la seva ideologia i el seu càrrec.

Però ja ho sabem, Twitter és la barra del bar, el monstre de mil caps, el covard disfressat d’heroi. El país dels pusil·lànimes i dels rancuniosos sense ofici ni benefici. I tot el que no és Twitter, el món real, és assenyat i bo. Per això és tan important mantenir-se’n apartat i quedar amarrat a la realitat, on paraules com aquestes són inconcebibles perquè la gent normal no entra a Twitter, on totes les intervencions són serioses perquè la gent formada no debat a Twitter. On qui guanya sempre és el respecte i la concòrdia.

Que algú actuï per acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra. Contra la infàmia. Contra l’anonimat. Contra Twitter. Contra els dolents, dolentíssims. Contra les coses. Ara i sempre. Tots som Rabell.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram